S'estan mostrant 47 resultats

Registre d'autoritat
Organisme

ADI FAD

  • MDB0014
  • Organisme
  • 1960 /

L’Agrupació de Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives (ADI FAD), neix sota el nom d'Instituto de Diseño Industrial de Barcelona, el 1957. Davant les dificultats per a aconseguir una autorització oficial pel reconeixement de l’associació, els seus representants decideixen oficialitzar-la com a secció d’una entitat que ja existia, Foment de les Arts Decoratives. L’entitat finalment es va constituir sota el nom d’Agrupació de Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives, (ADI-FAD), el 1960. Des d’un primer moment, i com a entitat pionera en disseny industrial al país, l’entitat treballà per la promoció del disseny amb l’organització de conferències, exposicions i seminaris, però per sobre de tot destaca per la creació dels Premis Delta el 1961. Aquests premis distingien anualment els productes de fabricació nacional que destacaven tant pel seu disseny com per la seva funcionalitat. Convertits en referents de la innovació en el disseny a Espanya, aquests premis es complementaren a partir del 1976 amb la Medalla ADI, que distingia els productes presentats per estudiants de disseny de tot el país. Ambdós premis mantingueren una continuïtat anual fins el 1993, moment en que passaren a ser bianuals, esquema que es repeteix fins a l’actualitat. Aquesta activitat de promoció del disseny es complementava amb activitats més corporativistes, com la borsa de treball, l’assessorament jurídic o la difusió dels projectes realitzats pels associats entre el món empresarial. Com a única institució dedicada al disseny industrial a Espanya, ADI FAD va assumir des dels primers anys de la seva existència la representació del disseny industrial espanyol dins les associacions internacionals de disseny, com ICSID o BEDA. Membre permanent de les comissions executives de les dues entitats durant les dècades de 1960 i 1970, el ressò internacional d’ADI FAD arribarà amb l’organització de l’assemblea i el congrés general de l’ICSID a Eivissa el 1971. Durant les dècades de 1980 i 1990 l’aparició d’altres associacions dins l’àmbit del disseny nacional, que treballaven més enfocades a resoldre els problemes professionals dels seus associats, farà que ADI FAD centri la seva actuació en la promoció del disseny industrial i l’organització del Premis Delta i la Medalla ADI.

Badrinas Mobles Moderns

  • MDB0015
  • Organisme
  • 1928 / 1937

Badrinas Mobles Moderns i Sala d’Exposicions va ser fundada per Antoni Badrinas a l’any 1928. Es va especialitzar en l’agençament d’habitacions, catifes, porcelanes, ceràmiques i teles estampades. Els tallers on realitzava els mobles es trobaven al carrer Neptú i a Dr Rizal. En la sala d’exposicions situada a la mateixa tenda va passar tota una generació d’artistes: Grau Sala, Opisso, LLauradó, Solanich, Rebull, Comelaran, Daura, Àngel Ferrant. Es dona a conèixer nous artistes com l’arpista Rosa balcells i la guitarrista Rosa Llobet, es donen conferències i s’organitzen tot tipus de manifestacions artístiques. A l’any 1937 amb la incautació i desballestament del taller, la sala d’art i la botiga de la Diagonal, no van tornar a obrir mai. Es clou un gran període d’Antoni Badrinas

Casa Barcelona

  • MDB0164
  • Organisme
  • 1991

Casa Barcelona va ser una iniciativa organitzada amb motiu de l’Olimpíada Cultural, prèviament a les Olimpíades de Barcelona ’92. El seu objectiu era crear una col·lecció d’objectes i mobles per a la llar que poguessin esdevenir icones del disseny de Barcelona. La font inicial d’inspiració del projecte va ser la famosa cadira dissenyada per Mies van der Rohe i Lily Reich per al pavelló alemany de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Els impulsors del projecte, Juli Capella i Quim Larrea, van triar alguns dels dissenyadors més rellevants del moment i els van convidar a participar en el projecte en el que cada dissenyador treballaria des del principi amb una empresa determinada que seria la productora de l’objecte. El resultat es va mostrar en una exposició celebrada a les Drassanes de Barcelona. Els participants van ser els dissenyadors: Alberto Lievore; André Ricard; Antoni Casadesús; Antonio Flores; Associate: Ramon Bigas-Pep Sant; Bañó + Asociados: Manuel Bañó-Marcelo M. Lax; Carles Riart; D&D Design: Sergi i Òscar Devesa; Eduard Samsó; Esteve Agulló-Mariano Pi (Quod); Gabriel Teixidó; Gemma Bernal-Ramon Isern; In situ: Joaquim d’Espona-Carlos Martínez; Iosu M. Rada- Carlos Lalastra; Jaume Tresserra; Javier Mariscal; Joaquín Roca; Jorge Pensi; José Juan Belda; José Rafael Moneo; Josep Lluscà; Josep Maria Massana-Josep Maria Tremoleda; Josep Puig; Lluís Clotet; Lluís Porqueras; Miguel Ángel Ciganda; Miguel Milà; Pep Gimeno i Nacho Lavernia; Òscar Tusquets; Pedro Miralles; Pep Bonet; Pepe Cortés; Pete Sans; Rafael Marquina; Ramon Benedito; Santiago Miranda- Perry A. King; Vicent Martínez Burjassot. L'espai de l'exposició va ser dissenyat per Fernando Marzá.

Casa Joan Busquets

  • MDB0016
  • Organisme
  • 1840 / 1946

La fundació de la Casa, l’any 1840, coincideix de ple amb el desenvolupament de la Barcelona industrial.

La família Busquets era originària de la vila de Guimerà. Sebastià Busquets i Minguell –teixidor de lli- i Francesca Cornet i Florença van traslladar-se a Tarragona. Un cop instal·lats allà, sembla que un altre familiar, Pere Busquets, va muntar un taller d’ebenisteria. Probablement Josep Busquets, fill primogènit de Sebastià i Francesca, devia fer allà l’aprenentatge de l’ofici i el 1840 va obrir un taller propi a Barcelona. D’altra banda, l’any 1845 neix a Tarragona Joan Busquets i Cornet, el qual s’incorporarà al negoci cap al 1865.

Josep Busquets va fundar la botiga-taller l'any 1840 al Carrer de la Ciutat número 9 de Barcelona. A la dècada de 1860, es van incorporar al negoci els seus germans Miquel, Marc Antoni i Joan.

El 1878, després de la mort d’en Josep, la Casa passa a denominar-se Busquets Hermanos segons l’acta de constitució de la societat. L’any següent va ampliar-se la participació en el negoci familiar amb Francesca Cornet, vídua de Busquets, i Maria Busquets i Minguell, filla de Josep Busquets i Cornet, canviant novament el nom de l’obrador per Busquets, Hermanos y Compañía. En arribar l’any 1880, però, torna a figurar el nom de Busquets Hermanos als inventaris.

Joan Busquets i Cornet devia ser una persona de caràcter emprenedor i inquiet que des d’un principi va exercir un paper destacat al taller familiar. L’any 1888 Joan Busquets i Cornet passa a ser el cap del taller i amb la denominació d’”ebenista-tapisser” equipara les dues especialitats al mateix nivell. En aquell moment el taller passa a denominar-se Casa Juan Busquets.

Aquest mateix any, a l’Exposició Universal de Barcelona, Joan Busquets i Cornet guanya una medalla d’or per la bona instal·lació i per distingir-se en els treballs de tapisseria. La feina es va anar intensificant i es va fer necessària l’ampliació del taller amb els baixos i el primer pis del carrer de Bellafila, número 3.

Després de l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona el 1898 comença a aparèixer a la premsa la denominació de Joan Busquets e hijo.

Aquest nom es refereix a Joan Busquets i Jané, que es va formar a l'Escola de la Llotja de Barcelona com a ebenista i com a tècnic de disseny de mobiliar, i des de principis de la dècada dels noranta ja col·laborava a la Casa Busquets realitzant els dibuixos de dissenys de mobles. El curs 1895-96 acaba els estudis i l'Escola li atorga una borsa de viatge per visitar els museus espanyols.

L’any 1896 Joan Busquets i Jané rep una menció honorífica per projectes de mobiliari a l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. El seu treball como a projectista de l'empresa anirà prenent més importància a partir del 1898, moment en que Busquets i Jané realitza el primer dibuix aquarel·lat de tendència modernista.

L’any 1917 es trasllada el local al Passeig de Gràcia, número 36; un local amb soterrani que podia albergar el taller en el pis inferior.

L'any 1925 s’inaugura l'Exposició d'Arts Décoratifs Modernes de París. Amb aquesta mostra es difon i popularitza l'art dèco. Busquets i Jané participa amb un menjador de formes rectes, més funcionals i pròpies del dèco, també anomenat "moble modern". A partir d'aquest moment l'estil modern és la línia que segueix el nou disseny, allunyat de formes modernistes i gòtiques.

Durant la dècada dels trenta la casa Busquets produeix gran quantitat de mobles d'estil déco, producció que queda temporalment interrompuda durant la Guerra Civil. A més, canvia l'estructura de l'empresa, separant-se el taller de la botiga. Els anys de la postguerra van ser difícils, però Busquets i Jané va recuperar l'empresa i va seguir treballant fins a la seva mort, l'any 1949.

La Casa Busquets participava en exposicions i va ser guardonada en diverses ocasions:

  • 1888, Medalla d'or en L'Exposició Universal de Barcelona.
  • 1892, Medalla d'or en l'Exposició d'Indústries Artístiques.
  • 1876, Diploma d'honor en l'Exposició Municipal de Barcelona.
  • 1898, Medalla d'or en l'Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques.
  • 1904, Condecoració en l'Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques.
  • 1911, Medalla de 1a classe en l'Exposició Internacional d'Arts de Barcelona.
  • 1918, Medalla d'or en L'Exposició d'Art de Barcelona.
  • 1929, Medalla d'or en l'Exposició Internacional de Barcelona.

Casa Pallarols

  • MDB0001
  • Organisme
  • 1842 / 1965

L’any 1842 Josep Pallarols va fundar un establiment al carrer Consolat, núm. 19 de Barcelona. El 1887 el seu fill, Magín Pallarols Merly, va continuar amb el negoci Casa Pallarols, que posteriorment va passar a ubicar-se al Passeig de Gràcia, núm. 44. També va existir un taller al carrer Avenir, núm. 22 de Barcelona però el 1935 va desaparèixer a causa d'un incendi. Cap a l'any 1931 es va ampliar el negoci amb un local al carrer Consell de Cent, núm. 335-337 i, més endavant, també al número 339. El 1949 es va deixar lliure el local de Passeig de Gràcia.

El 1919 l'empresa va ser nomenada Proveïdor de la Reial Casa. Al maig de 1924 va anunciar-se l'agençament dels dormitoris, el despatx i la sala d’estar del Palau Reial de Pedralbes per l'empresa.
L’any 1948 es va tornar a fer l'agençament de diverses estances. Durant el mateix any la botiga va inaugurar uns nous locals per la necessitat d’espais per exposar els productes.

L'octubre de 1926 Magín Pallarols va cedir la direcció de l’empresa al seu fill Juan Pallarols Colomer, qui va ser gerent durant 10 anys.

L’any 1954 l’empresa va canviar de política i va deixar de ser distribuïdora de mobles per passar a dedicar-se únicament al mobiliari d’encàrrec i exportació. Uns anys després, però, es van tornar a ampliar les activitats de l’empresa. La seva activitat va finalitzar l’any 1965 amb la mort de Juan Pallarols.

Durant els seus anys d’activitat, la Casa Pallarols va rebre diversos premis: la Medalla d’Or de l’exposició de San Francisco de Califòrnia (1916), Gran Premi i Medalla d’Or de l’Exposició del Moble de Barcelona (1923), Gran Premi de l’Exposició Universal de Filadèlfia (1926) i Gran Premi amb Medalla d’Or de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).

A més, va dur a terme projectes de prestigi, com les dues instal·lacions del Palau de Pedralbes (1923 i 1948), la del Cercle del Liceu (1924), la de la Companyia Transatlàntica (1924), la de la Capitania General de Catalunya (1927), la del Palacio de Miraflores, residència del president de la República de Veneçuela (1929) o la de la Compañía General Española de Seguros (1954).

Casa Rigalt i Granell

  • MDB0058
  • Organisme
  • 1887 / 1984

El taller de vitralls, constituït per membres de les famílies Rigalt i Granell de Barcelona, va estar operatiu des de 1890 fins 1984, amb denominacions i formes societàries diferents. Els seus precedents els trobem en el dibuixant i vitraller Antoni Rigalt i Blanch (1850-1914), criat en un ambient artístic, ja que era nebot del pintor i dibuixant Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894). Es va formar com a dibuixant a l’escola Llotja de Barcelona, dedicant-se a l’ensenyament del dibuix fins al 1901. El seu pas a vitraller no va seguir la pauta tradicional començant com a aprenent dins d’un taller, sinó que el va realitzar posteriorment a la seva formació artística i teòrica. El 1884 va entrar com a soci comanditari en l’empresa d’indústries artístiques de Francesc Vidal, on va ser l’encarregat de la secció de vidrieria artística i gravat. Paral•lelament va començar a fer vitralls pel seu compte, creant un taller propi al carrer Bailèn, número 72, l’any 1887. Relacionat amb els artistes i arquitectes més rellevants del moment, va ser col•laborador habitual en les obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.
El 1890 Antoni Rigalt i Blanch es va associar amb la família Granell, creant l’empresa “Antoni Rigalt y Compañía, sociedad en comandita”, en la que participaren com a socis els germans Jeroni F., Mercedes i Teresa Granell i Manresa, i la mare de tots ells, Josefina Manresa i Sagarra. En aquesta societat Antoni Rigalt va ser nomenat gerent, a més d’exercir la direcció tècnica i artística del taller, mentre que els membres de la família Granell actuaren només com a accionistes. Jeroni Francesc de Paula Granell i Manresa (1868-1931), arquitecte i fill del mestre d’obres Jeroni Granell i Mundet (1834-1889), compaginava la seva carrera amb la gestió de l’empresa de vitralls a la qual progressivament s'hi aniria vinculant més.

Als voltants de 1899 els locals del taller i la botiga es traslladen als baixos d’un edifici al carrer Mallorca, 261, construït per Jeroni F. Granell i Manresa, en el que també hi residia, connectat amb els baixos del carrer Enric Granados, 46.

L’any 1903 la societat canvia de nom passant a denominar-se “Rigalt, Granell y Compañía”. Està motivat pel canvi en l’accionariat, que l’integraran Antoni Rigalt, Jeroni F. Granell i Manresa i Josep Maria Bartomeu i Baró, marit de Teresa Granell i Manresa. Antoni Rigalt mantenia només la direcció tècnica del negoci, mentre que la gerència passava a mans dels altres dos socis. Durant l’etapa de la direcció artística d’Antoni Rigalt, el taller va realitzar les seves obres més importants i emblemàtiques, coincidint amb l’època del modernisme.

El 1914, amb la mort d’Antoni Rigalt i Blanch es produeixen alguns canvis: Jeroni F. Granell i Manresa passa a dirigir l’empresa i el 1915 s’incorpora com a soci el fill d’Antoni Rigalt, Lluís Rigalt i Corbella (1888-1960). Lluís Rigalt va estudiar a l’Escola Llotja de Barcelona i aprengué l’ofici de vitraller de la mà del seu pare. Restà a l’empresa fins l’any 1922 en que, per desavinences amb la família Granell, l’abandonà, creant un taller propi, “Rigalt y Bulbena”. Posteriorment a la seva marxa, es va canviar el nom de la societat pel de “Granell y Compañía”, i el 1923 ingressarà com a soci Jeroni Granell i Bartomeu (1892-1973), fill de Jeroni Granell i Manresa, amb estudis no finalitzats d’arquitectura. Aquest va exercir durant la resta de la seva vida la gerència de l’empresa de vitralls, de la qual se’n fa càrrec a partir del 1931, arran de la mort del seu pare.

Durant els anys de la Guerra Civil espanyola el sector del vitrall artístic, com molts altres sectors industrials, va ser col•lectivitzat. En aquest període, el taller Granell va actuar com a capçalera que centralitzava la major part del material i eines d’altres empreses. Un cop finalitzada la guerra, Jeroni Granell i Bartomeu va tornar a fer-se càrrec de la direcció del taller. En la postguerra van treballar principalment en la restauració i creació de nous vitralls que havien estat malmesos o destruïts al llarg del conflicte bèl•lic, molts cops per encàrrec del Servicio Nacional de Regiones Devastadas.

El taller tornarà a tenir una gran producció de vitralls entre els anys 40 i 60 del segle XX. En un primer moment adoptaran estils historicistes, encara que més endavant portaran a terme obres amb estils més moderns, gràcies als pintors que treballaven per ells en el disseny de vitralls, com Francesc Labarta, Antoni Vila Arrufat o Llucià Navarro, entre d’altres.

A finals dels anys 50, i sobretot durant els anys 60 i 70 del segle XX, van incorporar la nova tècnica de la vidriera de ciment dins de les seves produccions. Així mateix, cap a l’any 1966 es produí un canvi de nom en la societat passant-se a dir Granell S.A. En aquest moment el taller estava dirigit per Jeroni Granell i Carbonell, fill del Jeroni Granell i Bartomeu i, posteriorment, pels fills d’aquest, Jeroni i Raimon Granell. Fins al seu tancament, l’any 1984, van comptar amb la col•laboració de pintors com Narcís Pons, Jordi Alumà o Joan Vila Grau, combinant els treballs de vidre a l’àcid, vidriera artística i vidriera de ciment, de motius realistes i abstractes.

El taller estava organitzat en dues grans divisions: la de vidre pla o industrial i la de vidre artístic, i aquesta es subdividia en les seccions de vitrall emplomat, vidre de ciment i vidre l’àcid.|Pel que fa als dissenyadors dels projectes, durant la vinculació d’Antoni Rigalt a l’empresa, aquest feia personalment la major part dels dibuixos dels vitralls. L’empresa contractava també dibuixants externs, sobretot després de la seva mort, i es troben dissenys d’Oleguer Junyent, Josep Pey, Joaquim Mir o Feliu Mestres.

Del taller dels Rigalt i Granell van sorgir algunes de les obres de vitralls més importants del modernisme català, com les realitzades pel Palau de la Música Catalana, la Casa Lleó Morera a Barcelona o la Casa Navàs de Reus. Treballaren en les obres dels arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Enric Sagnier, August Font i Carreres, entre d’altres. També portaren a terme un gran nombre de restauracions de vitralls medievals, com els de la Catedral de Lleó o del monestir de Santes Creus.

El taller participà en nombroses exposicions, sobretot en el període de direcció d’Antoni Rigalt, en moltes de les quals va ser guardonada: a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888; l’Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas de Barcelona, els anys 1892, 1896 i 1898; l’Exposición de Bellas Artes a Madrid el 1899; l’Exposición Nacional de Arte el 1900; l’Exposición Internacional de Arte a Barcelona el 1907 i 1911; l’Exposició Universal de Barcelona el 1929; l’Exposición Nacional de Artes Decorativas el 1947.

L’àmbit geogràfic de la producció del taller va ser, majoritàriament, edificis de la ciutat de Barcelona, així com encàrrecs de la resta de Catalunya, alguns de diferents indrets d’Espanya i, fins i tot, de l’estranger, sobretot a Amèrica del Sud.

Les tipologies d’ubicacions en els que s’aplicaven els vitralls eren diverses. Els destinataris principals eren edificis religiosos, i tant es podien aplicar en les esglésies i catedrals ja existents com en les noves que es crearen durant la construcció de l’Eixample barceloní. També en col•legis, seminaris o oratoris d’habitatges. A partir del segle XX el vitrall penetrà també en l’arquitectura civil privada i els seus destinataris seran els habitatges habituals i cases d’estiueig de l’alta burgesia. També en seran clients establiments comercials, organismes públics o institucions privades.

Els estils artístics seguits pel taller van ser diversos: de 1890 a 1899 predomina l’historicisme, normalment amb vitralls d’estil neogòtic per a edificis religiosos i neorenaixentista per als habitatges. Des de 1900 fins a meitat de la primera dècada del segle XX es fa present l’estil modernista, amb influències de l’Art Nouveau francès, del secessionisme vienès o l’abstracció de Mackintosh. Cap als anys 20 es consolidarà una tendència noucentista, marcada pel classicisme i l’estilització de les formes, encara que també hi trobem algun exemple Art Déco. Després de la Guerra Civil hi haurà un retorn als models historicistes, principalment neogòtics per als vitralls eclesiàstics. Poc a poc els models evolucionaran cap a formes més abstractes.

DAI

  • MDB0169
  • Organisme
  • 1969-1976

DAI (Disseny Arquitectura Interiorisme) va ser una editora de disseny i estudi d’arquitectura i interiorisme fundada pels arquitectes Carles Fochs i Joaquim Prats Aragonès el 1969.

Aquests dos arquitectes van treballar conjuntament durant sis anys. Posteriorment, Fochs va editar alguns productes sota la seva nova firma Tàndem i Aragonès va continuar amb l'empresa DAI alguns anys més.

Van constituir un catàleg de dissenys propis amb diversos objectes i mobiliari per a la llar i l’oficina que es van distribuir i vendre en diverses botigues de Barcelona, Madrid i la resta de l'Estat. Entre els productes dissenyats per ells destaquen el calendari Temps o el tamboret de fibra de vidre Pila.

Van formar part de l'agrupació d'editores Grupo Programa que es van associar per participar conjuntament a fires i impulsar esdeveniments de promoció del disseny i dels seus productes. Aquesta agrupació d’empreses va tenir una implicació directa amb el BCD i la creació de l'inflable on s'hi va instal·lar una exposició permanent de productes seleccionats de diverses empreses productores i editores.

Detrás (Firma comercial)

  • MDB0203
  • Organisme
  • 1972-1982

Amb la mort de Jacinto Amat l'any 1967, els seus fills, Juan i Fernando, van heretar el negoci familiar. L'any 1972 va obrir la botiga Detrás, un espai amb l'entrada a Via Laietana, on es venien productes artesanals i restes de sèries. America Sanchez va crear la imatge de Detrás. Detrás va tancar al cap de deu anys, al 1982.

Dique Flotante, El

  • MDB0207
  • Organisme
  • 1899 – 1988

La botiga “El Dique Flotante” va ser fundada per Joaquín Beleta Mir el 1899 a Barcelona, al Pla de Palau, núm. 1. L’establiment, dedicat a la roba de mariner i de treball, ben aviat es va anar especialitzant en confecció masculina i infantil.

El 1929 va obrir un nova seu al Portal de l’Àngel, núm. 9 (cantonada carrer Canuda), decorada per Antoni Badrinas, i el 1933 va ocupar dues plantes del mateix immoble per oferir el servei de confecció a mida (home i dona). El 1937 van obrir a Milà la botiga “Juventus”, dedicada a roba infantil. El 1940 la firma va participar en la creació de la Cooperativa de Alta Costura, juntament amb Asunción Bastida, Pedro Rodríguez, Pertegaz i Santa Eulàlia.
El 1941 va obrir un altre establiment al passeig de Gràcia, núm. 21 (cantonada carrer de la Diputació), exclusiu per a confecció masculina i infantil. Finalment, el 1949 va inaugurar-se un altre local al número 103 del mateix passeig, destinat a la venda de teixits de la seva marca pròpia (Beltex) i a l’alta costura per a senyora.

Els germans Ricardo i Francisco Beleta es van ocupar del disseny de les col•leccions. Els anys 70 es van orientar majoritàriament cap a la venda de prêt à porter. La botiga de Portal de l’Àngel va tancar el 1968 i 20 anys més tard ho van fer els altres establiments.

Espai Positvra

  • MDB0223
  • Organisme
  • 1987 / 1991

El col·lectiu Positvra es va crear a Barcelona el 1984. Estava integrat per diversos dissenyadors de joies procedents de l’Escola Massana: Lluís Giberga, Àngeles López-Antei, Marta Breis i Núria Matabosch. El grup va decidir obrir un espai homònim al carrer Marquès de Sentmenat, cantonada Equador. Allà es van celebrar diverses exposicions temporals (alguna de les quals va viatjar a Madrid) destinades a divulgar la joieria contemporània. El local es va inaugurar el 3 de novembre del 1987 i la seva activitat es va perllongar fins el 1991.

Galerias Vinçon

  • MDB0202
  • Organisme
  • 1957

L'any 1957 Hugo Vinçon va vendre la seva part de l'empresa a Jacinto Amat, moment en què la botiga va passar a anomenar-se Galerías Vinçon S.A.

Granell S. A.

  • MDB0057
  • Organisme
  • 1966-1984

Guasch Magatzem de Papers Pintats Nacionals i Estrangers

  • MDB0021
  • Organisme
  • 1921 / 1992

Guasch Magatzem de Papers Pintats Nacionals i Estrangers és una empresa creada l'any 1921, que es va tancar l'any 1992. Per ella passen tres generacions de la família: el seu fundador, José Guasch, el seu fill Manuel Guasch, amb la seva dona Carme Solé Peris, i el fill d'aquests, Ricard Guasch.

Abans de portar el nom de José Guasch (1848-1924 ó 1926) el magatzem s’anomenava Papers Pintats Moragas, i estava situat al carrer Raurich, núm. 8 de Barcelona. A la mort del fundador, Rosendo Moragas, els seus hereus van incorporar a José Guasch i Serratacó com a soci amb un 25% de les accions. Això va suposar un canvi de nom, passant a anomenar-se Moragas i Companyia, Depósito de Papeles Pintados Nacionales y Estrangeros.

L’any 1921 José Guasch es va convertir en l’únic propietari del negoci, segons consta en l'inventari d’actius, passius i capital líquid realitzat per ell, on diu que la hereva d’Antonio Moragas, Concepción Sangenís, li fa un préstec en metàl·lic segons conveni subscrit per les dues parts.

Segons consta en l’inventari de l’empresa, a la mort de José Guasch l'any 1926, el negoci passa a anomenar-se “Hijo de José Guasch”. L’any 1935 la botiga es trasllada del carrer Raurich al carrer Avinyó, núm. 17, canviant el nom a “Manuel Guasch (antigua Casa Moragas y Cia.)”.

El negoci va ser col·lectivitzat durant la guerra civil, passant a la denominació de "Magatzem número 4". Això va suposar la dependència directa del Sindicato de Industria de la Edificación de Madera y Decoración (Sección Empapeladores), segons consta a la liquidació de les nòmines d’aquell any.

Amb la mort d’en Manuel Guasch, el negoci va continuar amb el seu nom però gestionat per la seva vídua Carme Solé Peris, fins a la seva mort. El seu fill, Ricard Guasch, va continuar amb el negoci fins al seu tancament l’any 1992.

La Cantonada

  • MDB0216
  • Organisme
  • 1960 / 1975

Jordi Vilanova, juntament amb el joier Aureli Bisbe, el pintor Joan Vila-Grau i el ceramista Jordi Aiguadé, va fundar «La Cantonada», grup multidisciplinari que defensava el valor de la producció d’objectes en petites sèries, adaptats a les necessitats de la vida quotidiana i amb els valors de la creació artesanal.

La Sala Vinçon

  • MDB0204
  • Organisme
  • 1942-2015

L'any 1942 va obrir la Sala Vinçon que roman oberta fins el 1949. Aquesta sala d'exposicions va reobrir de l'any 1973 al 2015.

En aquesta sala van tenir lloc exposicions de Bigas Luna, Jordi Benito, Silvia Gubern, Jordi Galí, Ferran García Sevilla, Fina Miralles, Carlos Pazos, Àngel Jové o Eugènia Balcells, entre d'altres. A més, també s'hi van fer altres tipus d'activitats més enllà de les exposicions.

La Sala Vinçon va rebre el Premi ADI Cultura l'any 2016.

Litografia F. y R. Bastard

  • MDB0034
  • Organisme
  • 1877 / 1975

La impremta Litografia J. Bastard va ser creada l’any 1877 per Joan Bastard Boté al carrer Lancaster de Barcelona. Joan Bastard va morir l’any 1912 i els seus fills, Félix i Román Bastard van ser els continuadors del taller de litografia, passant a anomenar-lo “Talleres de Litografia Hijos de J. Bastard". Més tard apareix la denominació "Litografia F. & R. Bastard", essent el 1934 la data més antiga present en el fons en que apareix aquest nom. Fèlix Bastard Vila va morir l’any 1964, encara que l'activitat del taller va continuar.

La impremta estava ubicada en els seus inicis al carrer Lancaster, 5, de Barcelona i, més tard, en la publicitat comercial apareixen els números 5 i 11. Des del 1934 hi ha constància de la seva localització al carrer Pere IV, 53 de Barcelona. La darrera constància documental coneguda d'activitat de l'empresa data de 1975. El taller estava especialitzat en impressió gràfica comercial, i els seus clients eren establiments comercials i indústries. Els sectors principals que constituïen la seva clientela són el tèxtil, l'alimentari, el químic-farmacèutic i el de la perfumeria. El seu abast geogràfic és Catalunya.

Merceria Albert Bonet

  • MDB0030
  • Organisme
  • 1911 / ?

La Merceria Albert Bonet es va inaugurar l'11 d'abril. El document amb data més recent és de 1968.
No es coneix la data de tancament de l'establiment. La merceria va seguir funcionant més enllà de la mort del senyor Bonet, gestionada per la seva vídua.

Mobles 114

  • MDB0087
  • Organisme
  • 1973 / 2022

Montaner y Simón

  • MDB0004
  • Organisme
  • 1867 / 1981

Montaner y Simón és una editorial fundada a Barcelona l'any 1867 per Ramon Montaner i Vila (1832-1921) i Francesc Simón i Font (1843-1923). En poc temps esdevé l'editorial de més envergadura a Espanya, tant pel volum de producció i treballadors, com per la qualitat de les seves publicacions. També és la principal exportadora a Amèrica, on arriba a acords amb empreses del continent, en bona part propietat de catalans, per a actuar-ne com a sucursals. L’editorial representa un bon exemple de concòrdia entre l’art i la indústria: beneficiant-se del procés d'industrialització, amb l’ús de nous sistemes de reproducció i mecanització de la impremta tradicional, aconseguiren resultats acurats, artístics i de luxe. Entre les seves publicacions destaquen obres monumentals en diversos volums, com és la “Historia general del arte”, dirigida per Lluís Domènech i Montaner, la “Biblioteca universal ilustrada”, el “Diccionario enciclopédico hispano-americano de ciencias, artes y literatura”, la “Geografía universal” i les revistes “La ilustración artística” i “El salón de la moda”. L’editorial té diferents seus fins l'any 1879, quan Ramon Montaner encarrega la construcció d’un edifici nou al carrer Aragó de Barcelona al seu nebot, Lluís Domènech i Montaner (1849-1923).

Desapareguts els fundadors a principis dels anys vint del segle XX, l’editorial passa a mans dels hereus, Júlia Montaner de Capmany, Ricard de Capmany i Santiago Simón i, més endavant, a Ramon de Capmany i Montaner, que continuen la línia editorial dels seus antecessors. José María González Porto (1896-1975), antic corresponsal de l’empresa a l’Amèrica Llatina, va adquirir l’editorial l'any 1956. Molts anys abans havia emigrat des de Galícia a Cuba i, finalment, a Mèxic, des d’on havia construït un imperi editorial amb la creació d'empreses a diversos països d’Amèrica del Sud, entre les quals la Unión Tipográfica Editorial Hispano-Americana (UTEHA) l’any 1937. Sota la seva direcció, la Montaner y Simón publica, sobretot, diccionaris i enciclopèdies, al costat d’obres tècniques de divulgació. Pocs anys després de la mort de González Porto els hereus venen l’editorial a Tallers Offset Nerecan i, finalment, l’empresa fa fallida el 1981.

Montllor Bros

  • MDB0005
  • Organisme
  • [1909 / 1928]

Salvador Montllor i Pujal va néixer a Sabadell (1886-1928).

Es va dedicar al negoci de antiguitats entre Barcelona y New York. Tenia una botiga anomenada Galeria Montllor al carrer Freneria i un magatzem al carrer Mercaders.

Josep Montllor i Pujal (1883-1960), germà de Salvador i Jaume, era antiquari i historiador, va emigrar als Estats Units l'any 1905, on es va establir. Es va dedicar al negoci de les antiguitats i va fundar, juntament amb els seus germans la coneguda cadena Spanish Antique Shop amb botigues a Nova York, Palm Beach, i Tampa.

Va ser un dels negocis més acreditats en el seu ram. Integrat a la vida dels catalans residents a Nova York, fou un dels fundadors del "Butlletí d'Informació. Comitè Cultural Català de New York" i participà en totes les activitats catalanes d'aquella ciutat.

Salvador Montllor i Pujal es va dedicar, entre els anys 1923 i 1925, a exportar objectes antics i peces d'art des de Barcelona cap als Estats Units cap a les botigues que els seus germans tenien allà.

Va exportar una quantitat molt gran d'antiguitats, un total de 21 enviaments. Entre les antiguitats exportades predomina el mobiliari català dels segles XVII i XVIII i la ceràmica (de reflexos metàl•lics, rajoles d’oficis, forja, tapissos, etc., i pocs exemplars d’escultura i pintura medieval).

L'Estat veient la sortida d'antiguitats cap els Estats Units, va regular amb el Reial Decret de 16 de febrer de 1922 l'exportació d'objectes artístics, als articles 29 al 32. A partir d’aquest decret es van crear comissions valoradores d’objectes artístics susceptibles de ser exportat, dependents del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. A Barcelona hi havia una comissió, encarregada de la duana de Portbou i la del port de Barcelona.

L’exportador d’antiguitats havia de presentar una sol•licitud a la comissió i aquesta emetia un informe a partir del qual a Madrid concedien o denegaven el permís d’exportació.

L'any 1924 la comissió valoradora d'objectes artístics féu notar a la Junta de Museus del gran nombre d’exemplars d’art decoratiu que sortia de Catalunya, tot apuntant que havia arribat el moment de crear a Barcelona un museu d’arts decoratives.
Hi ha constància al fons que entre els anys 1922 i 1928 els germans Montllor van continuar amb el seu negoci de venda d'antiguitats i subhastes als Estats Units.

Salvador Montllor es va casar amb Concepció Puigvert i Budó va tenir tres fills John (1919) Joseph, i Peter (1923) Montllor Puigvert. Els seus fills van continuar amb el negoci i en concret Peter fou antiquari especialitzat en el Renaixement espanyol i italià, en mobiliari i art decoratiu anglès i francès dels segles XVIII i XIX, així com en catifes perses i xineses. La família Montllor, l'any 1937, amb l'esclat de la guerra civil es va traslladar als Estats Units.

John participà a la Segona Guerra Mundial, patí els bombardejos alemanys sobre Londres i participà en l'entrada aliada a París. En acabar la guerra treballà a la productora cinematogràfica Paramount Pictures Corp., al departament d'adaptació en castellà i portuguès per al mercat d'Amèrica Llatina, primer com a assistent de Joan Ventura i Sureda (1946 - 1960) i més tard com a cap (1960 - 1970). Entre 1970 i 1985 dirigí l'estructura comuna dels departaments d'adaptació de les productores fusionades Paramount, Universal Pictures, MGM i United Artists.

En companyia del seu germà Peter, participà molt activament en les iniciatives del Centre Català de Nova York i altres entitats catalanes a la capital nord-americana (Comitè Català Antifeixista de Nova York). Mitjançant la publicació de Catalan Newsletter (1964 - 1966) impulsà el coneixement de la causa catalana a les Nacions Unides i l'opinió pública internacional. Fou membre del Consell Nacional Català, delegat a Nova York d'Estat Català i membre de la Comissió Pro Front Nacional de Catalunya.

Moragas y Compª. Almacén de Papeles Pintados

  • MDB0022
  • Organisme
  • 1868 / 1921

El magatzem de papers pintats Moragas, va ser fundada per D. Rosendo Moragas i estava situada al carrer Raurich, nº 8. A la mort del fundador els seus hereus van incorporar a Josep Guasch i Serratacó, treballador de l’empresa des de l’any 1868 com a soci amb un 25% d’accions, aixó va suposar un canvi de nom “Moragas i Cia. Depósito de papeles pintados Nacionales y Estrangeros”.

A l’any 1921 la propietat del magatzem va passar a mans de Jose Guasch, anomenant el negoci com Jose Guasch successor de Moragas i Cia.

Museu del Disseny de Barcelona

  • MDB0052
  • Organisme
  • 2012-

El Museu del Disseny de Barcelona és el museu de les arts de l’objecte i del disseny, producte de la integració de les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques de la ciutat. El denominador comú de totes col·leccions i entre l’ahir i l’avui és l’objecte i tot el que significa o ha significat i ha aportat: des de la seva concepció, creació i producció fins al seu ús segons el temps i la societat, tant en l’etapa artesana i preindustrial com en la industrial o la digital.|El museu conserva un fons de més de 70.000 objectes que tradicionalment s’han classificat sota la denominació d’arts decoratives o arts aplicades i que abracen des del segle iv aC fins a l’actualitat. Aquestes arts de l’objecte enllacen amb les col·leccions de disseny del segle XX —de producte, gràfic i de moda— d’una manera natural. La majoria són o han estat objectes propis de la vida quotidiana, personal o col·lectiva. Alhora, les col·leccions històriques d’arts decoratives es vinculen amb les denominades arts contemporànies d’autor, aquelles expressions artístiques que adopten tècniques tradicionals, com ara la ceràmica, el vidre o l’esmalt d’art.|El Museu del Disseny conserva un triple patrimoni:|— les col·leccions històriques d’arts decoratives (mobiliari, ceràmica, vidre, teixits, rellotges, papers pintats, papers de guarda…).|— les col·leccions de disseny (de producte, gràfic i de moda).|— les arts d’autor dels segles XX-XXI (ceràmica d’art, esmalt d’art, joia d’art…).|I, alhora, es proposa una reflexió crítica sobre quina ha de ser l’aportació real del disseny a la societat del segle XXI.|El museu té la seu a l’edifici Disseny Hub Barcelona, a la plaça de les Glòries, obra de l’equip d’arquitectes MBM (Martorell, Bohigas, Mackay, Capdevila i Gual), que el dissenyà expressament per conservar-hi, exposar-hi i difondre-hi les seves col·leccions.|L’oferta expositiva del Museu del Disseny es concreta en quatre exposicions permanents de durada mitjana i una programació continua d’exposicions temporals. El Museu gestiona també les visites guiades del Pis-Museu de la Casa Bloc, Habitatge 1/11, símbol de l’arquitectura racionalista barcelonina (1932-1939), obra dels arquitectes Sert, Torres Clavé i Subirana.|El Museu del Disseny disposa d’un Centre de Documentació, amb més de 22.000 documents relacionats amb les arts de l’objecte i el disseny: llibres; revistes i material gràfic actual i antic; arxiu d’institucions, dissenyadors i empreses; bases de dades; llibres de tendències; eines professionals, catàlegs comercials, etc.

Museu Etnològic (Barcelona, Catalunya)

  • MDB0041
  • Organisme
  • 1949 /

Anteriorment s'ha dit "Museu Etnològic i Colonial", "Museu d'Indústries i Arts Populars" i "Museu d'Arts Gràfiques".

Museu Tèxtil i d'Indumentària

  • MDB0059
  • Organisme
  • 1961-2012

La formació d’una col•lecció d’indumentària i peces tèxtils comença l’any 1902 amb la inauguració del Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic ubicat a l’edifici de l’antic arsenal de la Ciutadella. Trenta anys després, el 18 de desembre de 1932, tenia lloc la inauguració del Museu de les Arts Decoratives, al Palau de Pedralbes. Entre les moltes col•leccions de les diverses arts que s’hi mostraven existia el que s’anomenà «hall de la indumentària», on s'exposaven no només vestits sinó també complements i accessoris, com ara ventalls, guants, calçat, rellotges, joies i retrats en miniatura, peces totes elles procedents de l’antic fons de la Junta de Museus.

El febrer de 1935 la col•lecció va créixer notablement amb la incorporació d’un fons molt important d’indumentària donat pel col•leccionista Manuel Rocamora i Vidal. Comprenia un total de 294 objectes, entre vestits, complements i accessoris, als quals se n’afegiren poc després 77 més. L’any 1935 també ingressà al Museu un vestit de festa femení de Lagartera (un conjunt de 21 peces) donació del decorador Santiago Marco, aleshores president del Foment de les Arts Decoratives. Així mateix, el 1934 Joan Artigas–Alart Casas va llegar a la Junta de Museus una col•lecció de 32 mantons de Manila, posteriorment incorporats al Museu Tèxtil. Uns anys després tot plegat formaria part del Museu Tèxtil i d’Indumentària.

Tanmateix el nou Museu de les arts Decoratives, nascut sota les directrius i l'impuls de Joaquim Folch i Torres —aleshores director dels Museus d'Art de Barcelona i un dels grans museòlegs europeus del seu temps—, ben aviat havia de patir, com tot el país, les conseqüències de la Guerra civil. Un cop acabada la guerra, del 1939 al 1949 el Museu conservà emmagatzemades les seves col•leccions al Palau Nacional de Montjuïc, atès que la seu del Palau de Pedralbes passà a mans del general Franco per al seu ús privat.|L’any 1949 el Museu es traslladà i fou inaugurat novament al Palau de la Virreina, propietat de l’Ajuntament de Barcelona des de poc abans. Del 1949 al 1985 les col•leccions creixeren de manera notable. S’havien incrementat gràcies a moltes donacions i llegats de famílies barcelonines, i també a les adquisicions municipals destinades a cobrir alguns buits. En aquell període les seccions d’Indumentària i de Ceràmica varen créixer de tal manera que exigiren més espai. Per això finalment s’independitzaren del «museu mare», passaren a tenir seus pròpies i esdevingueren museus monogràfics.

Aquest fou el cas del Museu Tèxtil i també del Museu d’Indumentària–Col•lecció Rocamora, instal•lat al Palau del Marquès de Llió el 1969. La història d’aquests dos museus va néixer amb les col•leccions de teixits antics producte de donacions del final del segle xix —Llegat Martorell (1882), Pompeu Gener (1892)— que l’any 1932 s’integraren, amb altres donacions de primers del segle xx —Josep Pascó (1913), Francesc Miquel i Badia (1914), Gaspar Homar (1918)—, en el Museu de les Arts Decoratives. Després de la Guerra Civil els seus fons van ser traslladats i preservats al Palau Nacional de Montjuïc fins al 1949, en que es començaren a ordenar i restaurar algunes col•leccions tèxtils dels museus d’art. L’any 1951 van ser traslladades a un espai de l’antic Hospital de la Santa Creu, on es van dipositar també d’altres del Palau de la Virreina, i el 1961 s’inaugurà el Museu Tèxtil —de teixits antics— a la seu de l’hospital esmentat.

Quant a les col•leccions d’indumentària del Museu de les Arts Decoratives, l’any 1969 el col•leccionista Manuel Rocamora, que ja havia fet una important donació el 1935, en féu una de nova que contribuïa a enriquir el Museu de manera molt significativa, atès que la col•lecció Rocamora de vestits i complements dels segles xvi al xx, unes 3.500 peces, era molt completa i altament reconeguda per la seva qualitat. L’ampliació del fons comportà la ubicació al Palau del Marquès de Llió, al carrer de Montcada, amb el nom de Museu d’Indumentària–Col•lecció Manuel Rocamora. Aquell mateix any el Museu d’Indumentària i el Museu Tèxtil restaren sota una mateixa direcció.

El 1971 el Museu Tèxtil es traslladà definitivament al Palau del Marquès de Llió i posteriorment s’hi van portar les col•leccions antigues que encara restaven custodiades al Palau Nacional. L’any 1982 el Museu Tèxtil i el Museu d’Indumentària–Col•lecció Rocamora es fusionaren i en sorgí el Museu Tèxtil i d’Indumentària. Als anys noranta, sota la direcció de l’intel•lectual i arquitecte Oriol Bohigas, aleshores regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, s’inicià el procés de reflexió sobre el futur dels museus de les arts de l’objecte, entre els quals el Museu Tèxtil i d’Indumentària. Mentrestant, el 1993 s’hi inaugurà una renovada instal•lació de les col•leccions.

Finalment, consolidat el projecte i mentre es construïa la seu del nou Museu del Disseny de Barcelona a la Plaça de les Glòries, l’any 2008 el Museu Tèxtil i d’Indumentària es traslladà al Palau de Pedralbes, seu ja aleshores del Museu de les Arts Decoratives i del Museu de Ceràmica. Quan va tornar a obrir les portes al públic ho va fer amb una exposició permanent que duia per títol El cos vestit i aportava una renovació conceptual en l’estudi de la col•lecció.

Amb motiu de l’obertura del Museu del Disseny de Barcelona el 2014 es van aplegar en un projecte comú les col•leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques.

Regalos Hugo Vinçon

  • MDB0200
  • Organisme
  • 1940-1957

L'any 1940, quan Enrique Levi va vendre la seva part de l'empresa a Hugo Vinçon, el negoci va passar a anomenar-se Regalos Hugo Vinçon. El negoci va mantenir aquest nom fins l'any 1957, any en què es va anomenar Galerías Vinçon.

Rigalt, Granell y Cía.

  • MDB0013
  • Organisme
  • 1903 / 1923

El taller de vitralleria Rigalt, Granell y Cía., era un dels més destacats de Catalunya per la magnitud de la seva obra i per la gran qualitat tècnica de les seves peces.

Aquesta empresa barcelonina es va crear l’any 1890 amb el nom comercial d’Antoni Rigalt y Cía. fruit de l’associació entre l’artista vitraller Antoni Rigalt i Blanch i la família Granell (en Jeroni, la seva mare i les seves dues germanes, excepte amb en Jeroni Granell i Mundet perquè en el moment de la creació de la societat ja havia mort). Posteriorment, entre els anys 1903 i 1923 es va dir Rigalt, Granell y Cía. En aquest període s’incorpora José María Bartomeu Baró i abandona la societat tota la família Granell, excepte en Jeroni F. Granell, encara que seguiran rebent part dels beneficis de l’empresa al llarg dels anys. El canvi de nom es deu a que, malgrat que en un principi la família Granell era exclusivament sòcia capitalista de l’empresa i l’Antoni Rigalt s’encarregava de la gestió integral del taller, a partir de 1903, en Granell i en Bartomeu prenen les regnes de la gerència, deixant a l’Antoni Rigalt exclussivament la direcció artística del taller.

Antoni Rigalt, era l’artista artesà de l’empresa. Format a la Llotja com a dibuixant, professionalment ja havia treballat en obres importants abans d’associar-se amb en Granell i Bartomeu; de fet, ja era col·laborador habitual en les obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Jeroni F. Granell i Manresa era arquitecte i compaginava la seva carrera amb l’empresa de vitralls, de la qual en un principi n’era solament soci inversor, però poc a poc s'hi va anar vinculant més, fins que l'any 1914, a la mort d’en Rigalt, es farà càrrec de l’empresa abandonant, fins i tot, la seva feina com arquitecte. El tercer soci, Josep Bartomeu, és el més desconegut de tots tres. Cunyat d’en Granell, tenia un paper dins de la societat com a inversor. L’any 1915 s’incorpora a l’empresa Lluís Rigalt, a la mort del seu pare Antoni, fins el 1922 en que l’abandona.

A partir de 1923, Jeroni Granell Bartomeu (1892-1973), fill de Jeroni F. Granell Manresa, s’incorpora a la societat com a conseqüència de la marxa de Lluís Rigalt de l’empresa i aquesta passa a dir-se Granell i Cia. Se’n fa càrrec a partir del 1931, arrel de la mort del seu pare.

El taller estava situat al carrer Enric Granados, 46, fent cantonada amb la botiga, que tenia l’entrada pel carrer Mallorca, 219.

Aquesta empresa va ser una de les impulsores de la creació de noves vidrieres modernistes. De l’obrador d’aquest taller van sorgir algunes de les obres en vidre més importants del modernisme català, com les executades pel Palau de la Música Catalana, la Casa Lleó Morera a Barcelona o la Casa Navàs de Reus, totes obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, entre moltes altres.

Portà a terme també un gran nombre de restauracions de vitralls, com els de la Catedral de Lleó o del monestir de Santes Creus.

En els dissenys de les obres dutes a terme per aquest taller van col·laborar grans artistes, com Joaquim Mir, Josep Renom o Apel·les Mestres. Els arquitectes contemporanis de més renom els encarregaven la fàbricació dels vitralls per embellir les seves construccions. Treballaren en les obres de Lluís Domènech i Montaner, Enric Sagnier, August Font i Carreres, entre molts d'altres.

Encara que la majoria de les obres sortides d’aquest taller eren encàrrecs per a edificis de la ciutat de Barcelona, també reben comandes de la resta de Catalunya, algunes de diferents indrets d’Espanya i, fins i tot, de l’estranger, sobretot per l’Amèrica del Sud.

Serralleria Àngel Rull

  • MDB0026
  • Organisme
  • [1901 / 1944]

No coneixem l’any de la creació de la serralleria Àngel Rull, però el primer document datat en el fons és de 1901 i el darrer correspon a 1944.
Sobre la ubicació de les instal•lacions del taller, el 1921 estaven localitzades al carrer Collblanch, número 3 de Barcelona. L’any 1923 Àngel Rull hauria adquirit els locals d’un taller de forja al carrer Llibertat núm. 6, propietat de Joan Flinch. Els germans Antoni i Joan Flinch van ser serrallers a l’època modernista i tenien un taller a Barcelona des de 1895.

La serralleria, vers l’any 1915 comptava amb una plantilla de 16 persones i l’any 1924 tenia un total de 22 oficials i 9 aprenents.

La Serralleria Àngel Rull es va dedicar principalment a treballs de forja per a elements d’edificis, amb la realització de reixats, reixes, baranes d’exterior i va ser especialista en baranes per a escales i caixes d’ascensors. A més es van dedicar a la serralleria artística, com reproduccions d’obres clàssiques, treballs per ornamentació d’edificis, rètols i monuments funeraris. Produïren també elements per a la decoració de mobles, objectes de decoració i llums d’interior i d’il·luminació exterior.

Àngel Rull va participar de forma activa en el Gremi de Serrallers de Barcelona en la década dels 20 del segle XX i l’any 1930 va a entrar formar part de la junta directiva. L'any 1940 va formar part del comitè organitzador de la "Exposición de la labor de la artesania en hierro".

Tapisseria Mir, 1903-2010

  • MDB0193
  • Organisme
  • 1903-2010

Ramon Mir i Pagès va fundar la Tapisseria Mir l’any 1903, que va estar activa fins el 2010.

Ramon Mir va recórrer diversos tallers de Barcelona des dels dotze anys i hi va aprendre els oficis de cadiraire i tapisser. El seu primer taller va ser al passatge San Bernadino. En aquest taller va néixer el seu successor, Ramón Mir Roca (1909-2010).

L’empresa va anar canviant de local per la manca d’espai. En l’etapa de consolidació, que comprèn uns 30 anys, van estar al carrer de Sant Antoni i pels seus voltants i al carrer Ponent. Les botigues de mobles de la ciutat de Barcelona eren el client principal de la Casa Mir.

Amb l’eixamplament de la ciutat de Barcelona, la demanada de la Tapisseria també es va eixamplar. Cap a finals del 1930, van llogar un local nou al carrer València 211 que van ampliar el 1952 amb un altre espai, un magatzem i una altra botiga al carrer València 266.

La Tapisseria va començar a facturar mobles per Espanya gràcies al fill que va viatjar per tot Espanya ensenyant els mobles. Per culpa de la Guerra Civil, Ramon va deixar de fer aquesta tasca, tot i que la Tapisseria va crear una xarxa de representants per poder continuar facturant mobles per la resta del territori.

El taller va ser requisat per la CNT però, quan la família va recuperar la propietat, va decidir reprendre el negoci. Van reeprendre la feina de manera artesanal fins als anys 60 que van incorporar nous materials i tècniques (escuma de làtex, teixits sintètics, etc.). La casa Mir també va resistir la crisi dels anys 70, que va obligar a tancar molts altres tallers, i a poc a poc va anar remuntant econòmicament fins després de les Olimpíades ‘92, moment en què la demanada va caure i ja no es va recuperar.

El taller va passar a mans de Ramon Mir i Pipió l’any 1980 i ell va ser l’últim propietari del taller. El 2002 es va traslladar en un local més petit fins a la seva jubilació al 2010.

Vin Chong

  • MDB0205
  • Organisme
  • 1976

L'any 1976 va néixer Vin Chong, una nova secció de la botiga dedicada a productes orientals. George Hardie va encarregar-se de la imatge d'aquesta secció.

Vinçon (Firma comercial)

  • MDB0196
  • Organisme
  • 1934-2015

Vinçon va ser la botiga de disseny més emblemàtica de Barcelona.

Els seus orígens se situen a la dècada dels anys trenta en el negoci de porcellana al carrer Rosselló que tenia Enrique Levi. Primer, va unir-se al negoci l’alemany Hugo Vinçon i després, l’any 1934, Jacinto Amat, qui va entrar a les oficines de l’empresa.

El 1935 el negoci es va traslladar a Passeig de Gràcia 96 i, un any després, Enrique Levi va vendre la seva part de l’empresa a Hugo Vinçon, moment en què la botiga va passar a anomenar-se Regalos Hugo Vinçon.

Entre els anys 1942 i 1949, va estar oberta la Sala Vinçon. El 1949 Hugo Vinçon i Jacinto Amat van associar-se i, posteriorment, els fills de Jacinto Amat també van entrar en el nego: primer, Juan Amat i, després, Fernando Amat. L’any 1957 Hugo Vinçon ven la seva part de l’empresa a Jacinto Amat i la botiga va denominar-se Galerías Vinçon S.A. Jacinto Amat va morir l’any 1967 i el negoci va passar a mans dels seus fills que van capgirar i modernitzar el negoci.

L’any 1972 va obrir la botiga Detrás, on es venien productes artesanals i restes de sèrie i el 1973 va reobrir La Sala Vinçon a l’antic taller de Ramon Casas.

Sergio i Yolanda, tercera generació de la família, van incorporar-se al negoci l’any 1985. La botiga va anar creixent: l’any 1989 el local va ampliar-se fins a Pau Claris; el 1990, es va obrir l’entrada del carrer Provença; el 1996 el magatzem es va traslladar a l’Hospitalet de Llobregat; el 1997 es va inaugurar una botiga a Madrid; el 1998 va obrir-se l’espai Tin Çon al carrer Rosselló; i el 2003 va iniciar-se la venda de productes online.

Després d’una trajectòria de setanta quatre anys, el 30 de juny de 2015 la botiga Vinçon va tancar les seves portes.