S'estan mostrant 30 resultats

Registre d'autoritat
Persona

Badrinas, Antoni

  • MDB0017
  • Persona
  • 1882 / 1969

Antoni Badrinas i Escudé va néixer el 3 de març de 1882 a Terrassa, Vallès Occidental, i va morir a Barcelona el 6 de febrer de 1969. Va tenir moltes facetes com artista, pintor, moblista i decorador i galerista. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i a l’Escola d'Arts i Oficis de Dresde (1908-1914). Es va casar amb Montserrat Vancells i Amat, filla del pintor Joaquim Vancells. El matrimoni es va traslladar a Barcelona a l'any 1920 on va establir la seva residència.

Com a pintor es va formar a la Terrassa del modernisme, al costat dels grans pintors de l’escola paisatgista com Joaquim Vancells i Pere Viver. Després marxà a Dresde (1910-1914) on va cursar estudis a la Reial Acadèmia de Belles Arts; allà va seguir els mètodes de l'escola i les tendències dels joves alemanys els quals feien un art impressionista amb certes modalitats fauves i rítmiques influïdes per Von Marées i de l'Hodler. Aquest moviment, definit com expressionisme, es va desenvolupar a Dresde entre 1905 i 1910 sota l’actuació del grup Die Brücke (El Pont), precisament els anys en que Antoni Badrinas va estar en aquesta ciutat.

La pintura de Badrinas va ser incompresa per la crítica de l’època, en aquells moments hi havia una lluita local entre la pintura germànica i la francòfila i l'art de Badrinas era germànic, però això no va impedir que fos un dels puntals de l’activisme noucentista a Terrassa. També va ser el promotor i el primer president del Gremi d’Artistes de Terrassa, fundat l’any 1914. El seu objectiu era crear un grup plural d’artistes, pintors i escultors, però també de músics, arquitectes, mestres d’obres o simplement de col·leccionistes i aficionats; seguint el mateix esperit de les associacions gremials alemanyes.

Com a decorador i moblista s’establí a Barcelona i fundà una botiga de mobles i sala d’exposicions anomenada A. Badrinas Mobles Moderns a l’avinguda Diagonal 460 (1928-1937). Abans però, obrí dos tallers d'ebenisteria l'any 1921 al carrer Neptú i el 1930 al carrer Sèneca, 9 i 11, al barri de Gràcia de la ciutat comtal. Segons Rafael Benet els mobles que sortien del taller portaven la marca de l’artista.
Antoni Badrinas sabia utilitzar els estils històrics del moment: isabelí, chippendale, el mallorquí amb novetats i amb qualitat, aquestes característiques satisfeien al client. Segons Rafael Benet, Badrinas sabia que la decoració és un art social, que el moble és arquitectura i que l'art de conjunts d'interiors és un art basat en la proporció, el ritme i l'harmonia.

Badrinas col·laborava amb especialistes com Josep Obiols que destacava per la seva sensibilitat en l’aplicació de la marqueteria, amb el tapisser Tomàs Aymat, el ceramista Josep Aragay, Rebull, Espinal o Vancells. També va saber harmonitzar les teles de Dufy en els seus mobles i en la decoració dels habitatges; els atorgava color i línia amb mesura i originalitat.

La característica principal dels seus mobles és un estil refinat que s’inspira en l’estil modern però al mateix temps incorpora elements propis de la tradició. Destaca la simplicitat de les formes amb el predomini de les línies rectes i les superfícies llises, on la proporció i l’equilibri entre les parts són de gran rellevància.

Per a l’execució del seus mobles utilitza fustes nobles, ben tallades, com per exemple la fusta de flandes. Respecte la marqueteria, la majoria realitzada per a Josep Obiols, empra fustes naturals, sense tinta d’anilina i partint del color de fons del moble.

Les fustes més habituals per obtenir harmonies de color són, respecte a la gamma de grocs: llimoner, erable, boix, carreto, peyrova, ipe i manduin. Per als roigs: caoba, perera, paduk, coral, amboine i tuia. Per als colors grisos: taronger d'Índies, noguera i l'erable gris. Pels torrats obscurs: la xicranda i l'amarant. Per al color verd s’empren la majagua, la magnòlia i el llorer; per últim el negre d'eben.
En les marqueteries de relleu Badrinas es serveix també de la policromia natural amb el mateix sentiment colorit conferint així a les seves marqueteries planes i de relleu uns tons molt vius. Per a l’acabat dels mobles de luxe utilitza el vernís de monyeca; ara bé, no solament realitzà mobles de luxe, sinó també mobles senzills, però sempre amb la marca pròpia de l'artista.

Antoni Badrinas va participar en nombroses exposicions i va guanyar diversos premis. L’any 1923, juntament amb l’arquitecte Lluís Bonet Garí, van participar a l’Exposició Internacional del Moble i la Decoració d’Interiors, després que el seu projecte fos seleccionat pel FAD, principal exponent de les Arts Decoratives de Catalunya. El seu moble formà part de la secció “Mobiliari i Decoració de la llar humil”; era un tipus de moble en el que predominava la simplicitat de les formes i anava destinat a la classe obrera.
Uns anys més tard, a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes de París (1925), amb el FAD, Antoni Badrinas va obtenir la 2ª medalla. En aquesta ocasió va presentar un salonet-biblioteca presidit per un secreter amb marqueteria, realitzada per a Josep Obiols, col·laborador habitual en el disseny de la marqueteria dels seus mobles. Arran d’aquesta exposició, s’adoptà el nom d’art decó per denominar un estil original a França i Antoni Badrinas va ser-ne seguidor. A l’exposició Universal de Barcelona (1929) va participar al “Saló d’Artistes Reunits”.

L’any 1930 va guanyar el Premi Anual de l’Ajuntament de Barcelona amb la realització del mobiliari de la botiga del Dique Flotante a Portal de l’Àngel, actualment desapareguda. A l’any 1947 participà a “la Exposición Nacional de Artes Decorativas” al Retiro de Madrid.

Respecte als seus projectes com a decorador destaca la realització del mobiliari de la Sala de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona amb pintures de Josep Ma. Sert l’any 1929 i el 1936 va participar al 1er Saló d’Artistes Decoradors del FAD, inaugurant el nou local social de l’entitat a la Cúpula del Coliseo. A l'any 1939 va decorar el Gran Casino del Foment a Terrassa.

Antoni Badrinas com a galerista, col·leccionista i crític d’art va actuar des del seu establiment de l’avinguda Diagonal. La sala Badrinas, oberta abans de la Guerra Civil, va tenir un paper fonamental en la creació d’una cultura artística que anava relacionada amb un mercat consolidat d’art.

En una entrevista al diari "El Matí" el 21 de gener de 1931 Badrinas diu que la seva galeria d'art no és un espai per llogar-hi tothom, és un lloc que per iniciativa pròpia exposa pintura i escultura com a complement imprescindible en la decoració d'interiors per a mostrar als seus clients "allò que es mou a l'uníson del meu esperit i que ajuden a compondre l'harmonia dels nostres interiors".

En l’actualitat, l’obra d’Antoni Badrinas es troba als museus de Barcelona, Terrassa i Tossa de Mar; també a diverses col·leccions. Des de la seva mort només s’han realitzat dues exposicions homenatge a la seva figura: l’any 1970 a la Sala Rovira de Barcelona i a l’any 2003 a la Fundació Cultural de Caixa Terrassa, amb una selecció de la seva producció artística: pintura, mobiliari, projectes de decoració, així com una selecció de documents recollida pel seu fill Jordi Badrinas Vancells.

Badrinas, Antoni, 1882-1969

  • MDB0017
  • Persona
  • 1882 /1969

Antoni Badrinas i Escudé (Terrassa, 1882 - Barcelona, 1969), nascut en una família d’industrials del sector tèxtil de Terrassa, va ser moblista, decorador, pintor i galerista. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i a l’Escola d'Arts i Oficis de Dresde (1908-1914). Casat amb Montserrat Vancells i Amat, filla del pintor Joaquim Vancells.

Com a decorador i moblista s’establí a Barcelona el 1920, creant un taller d'ebenisteria al carrer Neptú l'any 1921, i un altre al carrer Sèneca de Barcelona l’any 1930. L'any 1928 va obrir una botiga de mobles i sala d’exposicions a l’avinguda Diagonal, número 460, que restà oberta fins el 1937. Aquest any, durant la Guerra Civil, li va ser embargada la botiga i els dos tallers no es van tornar a obrir.

Badrinas va col·laborar amb artistes com Josep Obiols, que feia els dibuixos per a les aplicacions amb marqueteria, el tapisser Tomàs Aymat, el ceramista Josep Aragay o el pintor Joaquim Vancells. També va utilitzar les teles de Dufy en els seus projectes decoratius.

En la seva faceta com a moblista va executar principalment projectes de mobiliari i decoració d’interiors per a habitatges particulars i també per a locals comercials, d'empreses i d’institucions. Destaca la realització del mobiliari de la casa Sol i Mar de Caldetes, de la Sala de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona (1929), la decoració de la botiga El Dique Flotante el 1930 (Premi Anual de l’Ajuntament de Barcelona) o del Gran Casino del Foment a Terrassa (1939).

L’obra d’Antoni Badrinas va ser present en nombroses exposicions i va guanyar diversos premis. L’any 1923, juntament amb l’arquitecte Lluís Bonet Garí, va participar a l’Exposició Internacional del Moble i la Decoració d’Interiors. El seu projecte va ser seleccionat pel FAD formant part de la secció “Mobiliari i decoració de la llar humil”.

El 1925 va participar a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes de París, juntament amb el FAD, on va obtenir una medalla. A l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 va estar present en el Saló d’Artistes Reunits, exposant dos mobles. També en el 1er Saló d’Artistes Decoradors del FAD el 1936; i l’any 1947 a l’Exposición Nacional de Artes Decorativas, a Madrid, on guanyà una medalla a la secció d’Artes del Hogar.

Va ser el promotor i el primer president del Gremi d’Artistes de Terrassa, fundat l’any 1914, i composat per un grup plural d’artistes i professionals relacionats amb l’art.

Bastida, Asunción, 1902-1995

  • MDB0011
  • Persona
  • 1902 / 1995

Asunción Bastida Pibernat (Barcelona, 1902-1995), va dirigir una casa d'alta costura situada al Passeig de Gràcia 96, de Barcelona. El seu pare li va prohibir dedicar-se a la costura i no va ser fins que Bastida es va casar amb Marcelino Mases, que finalment va poder dedicar-se a la moda. Els seus primers passos en el món de la costura van ser el 1926 quan va obrir un negoci de gènere de punt a Barcelona, al carrer Girona. Va exposar a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, on es va donar a conèixer la moda feta a Catalunya. Més tard es va traslladar a la Gran Via, amb el nom "Modas Mases de Asunción Bastida", dedicada ja a l'alta costura. El 1934 va obrir una sucursal a Madrid. Va participar amb gran èxit a l'Exposición del Arte del Vestir de 1935, celebrada a Barcelona. Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola Bastida va tancar ambdós establiments. El 1939 va viatjar a Itàlia i va mantenir contacte amb les grans cases de moda de Milà i Roma. Va reobrir a finals de l'any 1939 el seu establiment a Barcelona, començant a presentar col·leccions de forma regular.

Va formar part de la Cooperativa de Alta Costura i va fer desfilades amb la resta dels associats a partir del 2º Salón de la Moda Española, celebrat a Barcelona a la Cúpula del Cine Coliseum. Va continuar tenint obertes dues seus, una a Barcelona i l'altra a Madrid, i també va fer desfilades regulars a Sevilla, essent una de les modistes més cèlebres de l'època juntament amb Pedro Rodríguez.|Va pertànyer al nucli dels anomenats Cinco Grandes de la Cooperativa de Alta Costura. En un moment de la seva carrera Bastida obtingué l'autorització de Christian Dior per a reproduir els seus models i poder-los firmar amb la marca Dior.

En l'àmbit internacional, la Cooperativa Bastida va presentar col·leccions als Estats Units durant la dècada de 1960, entre les quals destaca la de l'any 1963 a Miami i la de l'any 1965 a Nova York. Va treballar sovint creant vestuari per al cinema espanyol dels anys quaranta i cinquanta. Una de les seves principals troballes va ser la utilització del cotó i el lli en els vestits de nit i de festa, així com els brodats fantasiosos, influïts per la indumentària regional i pel modernisme català. De fet tenia la seu instal·lada a la que havia estat domicili del pintor Ramon Casas, al Passeig de Gràcia de Barcelona, on va respectar la decoració original de 1898.

La casa Bastida va ser una de les primeres en dedicar una secció a boutique i prêt-à-porter, que va denominar Asunción Bastida Sport. Amb la col·laboració del modista francès Jacques Heim, a la dècada de 1950 va crear una línia jove, anomenada Jeunes Filles.

Des de 1952 fins a 1968 va ser directora de la revista El boletín de la moda. El 1970 va tancar oficialment la seva casa de costura tot i que va continuar treballant amb el nom d'Asunción Bastida S. A. fins l'any 1975.

Capella, Juli

  • MDB039
  • Persona
  • 1960-09-24 /

Juli Capella i Samper nasqué a Barcelona el 24 de setembre de 1960.

Marquina, Rafael

  • MDB0038
  • Persona
  • 1921-11-03 / 2013-06-04

Rafael Marquina i Audouard nasqué a Madrid el 3 de novembre de 1921 i morí a Barcelona el 4 de juny de 2013 a l'edat de 92 anys.

Miserachs, Toni, 1942-

  • MDB0035
  • Persona
  • 1942-05-12 /

Toni (Ma Antònia) Miserachs i Ribalta va néixer a Barcelona el 12 de maig de l'any 1942. Va cursar estudis de Jardí d'Infància (cursos 1960-1961 i 1961-1962) i desprès, estudis de disseny gràfic en la segona promoció de l’Escola Elisava de Barcelona (cursos 1962-1963, 1963-1964 i 1964-1965). Va abandonar els estudis de disseny la primavera de 1965. Com a primer aprenentatge professional va treballar al Departament de Propaganda dels laboratoris farmacèutics Geigy, sota la direcció d'Yves Zimmermann, a qui havia tingut de professor a l'Escola Elisava, entre els anys 1963–1966. En el període 1966-1967 treballà a l'empresa Industrias Gráficas Francesc Casamajó. També treballà a l'empresa de perfumeria i cosmètica Lin Abart. L'any 1967 obrí el seu propi estudi de disseny, al carrer Bruc, 117, de Barcelona.

Fou membre fundadora de l’Agrupació de Comunicació Visual del FAD (1971) i membre fundadora de l’Associació de Dissenyadors Professionals (ADP), de la qual fou presidenta durant el període 1994 – 1997.

Antònia Miserachs estiguè lligada a la trajectòria de l’Escola Eina des dels seus inicis el 1967. Hi exercí, alternativament, de professora, cap del Departament de Disseny Gràfic, cap d’estudis, membre de la Junta Rectora i, finalment, de directora entre els anys 1996 – 1998. Impartí docència, també, a l'Escola Massana el curs 1975-1976.

Entre els seus treballs i clients podem destacar tant empreses públiques com privades. Com a clients d'empreses públiques trobem la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona o museus com el MACBA. Com a empreses privades, treballà per bufets d’advocats com Roca Junyent, la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell, Miquel Rius (material de papereria, agendes Myrga), hotels (Torre del Remei i altres), Centro Galego de Arte Contemporáneo, Fundacions de la Caixa i del Banc Bilbao - Vizcaya. Fent treballs de disseny gràfic per al món editorial trobem entre els seus clients l’Enciclopèdia Catalana, l'Editorial Lumen, Ketres Editora, Edhasa o Edicions 62, entre d’altres.

Toni Miserachs es va especialitzar en disseny gràfic editorial. Les seves col·laboracions s'han portat a terme en tres etapes diferents: a “Cuadernos de Arquitectura”, a “Nuevo Ambiente” i amb llibres de temàtica especialitzada. Aquests abasten llibres de medicina, treballs amb l’Enciclopèdia Catalana, com la Història dels Rèptils, Biosfera etc. Així mateix, Toni Miserachs es va especialitzar en les portades de llibres.

L'any 1989 creà l'empresa Blanc de Fil, juntament amb Roser Giralt i Eulàlia Serra, dedicada al disseny tèxtil.

Tancà el seu despatx professional l'any 2009.

Montllor Puigvert, John, 1919-

  • xxx
  • Persona
  • 1919-

John Montllor i Puigvert, va néixer l’any 1919 a Estats Units d’Amèrica. Fill de Salvador Montllor i Pujal (Sabadell, 1886–1928) i de Concepció Puigvert i Budó i germà de Joseph i Peter Montllor.
Salvador Montllor i Pujal (Sabadell, 1886-1928) es va dedicar al comerç d'antiguitats entre Barcelona i Nova York. Tenia una tenda anomenada Galeria Montllor al carrer Freneria, núm. 5 i un magatzem al carrer Mercaders, 24 de Barcelona.
Josep Montllor i Pujal (1883-1960), germà de Salvador i Jaume, era antiquari i historiador i va emigrar als Estats Units l'any 1905, on es va establir. Es va dedicar al negoci de les antiguitats i va fundar, juntament amb els seus germans, la cadena d’establiments Spanish Antique Shop, amb botigues a Nova York, Palm Beach, Tampa i Barcelona. Integrat al cercle dels catalans residents a Nova York, fou un dels fundadors del "Butlletí d'Informació. Comitè Cultural Català de New York" i participà en totes les activitats catalanes d'aquella ciutat.
Salvador Montllor i Pujal, entre els anys 1923-1925, es va dedicar a exportar objectes i peces d'art des de Barcelona cap als EUA per a les tendes que tenien els seus germans. L’any 1937, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, la família es va traslladar definitivament als Estats Units.
Els fills de Salvador Montllor, Joseph, John i Peter Montllor Puigvert, van ser membres molt actius en entitats catalanes als Estats Units: en el Centre Català de Nova York o el Comitè Català Antifeixista de Nova York. John fou també membre del Consell Nacional Català, delegat a Nova York d’Estat Català i membre de la Comissió Pro Front Nacional de Catalunya. A més, van ser continuadors del negoci d’antiguitats del seu pare.
John prengué part a la Segona Guerra Mundial, patí els bombardejos alemanys sobre Londres i participà en l’entrada aliada a París. En acabar la guerra treballà a la productora cinematogràfica Paramount Pictures dins el departament d’adaptació en espanyol i portuguès per a l’Amèrica Llatina, primer com a assistent de Joan Ventura i Sureda (1946-1960) i més tard com a cap (1960-1970). Entre 1970 i 1985 dirigí l’estructura comuna dels departaments d’adaptació de les productores fusionades Paramount, Universal Pictures, MGM i United Artists.

Montllor Puigvert, Peter, 1923-

  • xxx-1
  • Persona
  • 1923-

Peter Montllor i Puigvert, va néixer l’any 1919 a Estats Units d’Amèrica. Fill de Salvador Montllor i Pujal (Sabadell, 1886–1928) i de Concepció Puigvert i Budó i germà de Joseph i John Montllor.
Salvador Montllor i Pujal (Sabadell, 1886-1928) es va dedicar al comerç d'antiguitats entre Barcelona i Nova York. Tenia una tenda anomenada Galeria Montllor al carrer Freneria, núm. 5 i un magatzem al carrer Mercaders, 24 de Barcelona.
Josep Montllor i Pujal (1883-1960), germà de Salvador i Jaume, era antiquari i historiador i va emigrar als Estats Units l'any 1905, on es va establir. Es va dedicar al negoci de les antiguitats i va fundar, juntament amb els seus germans, la cadena d’establiments Spanish Antique Shop, amb botigues a Nova York, Palm Beach, Tampa i Barcelona. Integrat al cercle dels catalans residents a Nova York, fou un dels fundadors del "Butlletí d'Informació. Comitè Cultural Català de New York" i participà en totes les activitats catalanes d'aquella ciutat.
Salvador Montllor i Pujal, entre els anys 1923-1925, es va dedicar a exportar objectes i peces d'art des de Barcelona cap als EUA per a les tendes que tenien els seus germans. L’any 1937, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, la família es va traslladar definitivament als Estats Units.
Els fills de Salvador Montllor, Joseph, John i Peter Montllor Puigvert, van ser membres molt actius en entitats catalanes als Estats Units: en el Centre Català de Nova York o el Comitè Català Antifeixista de Nova York. John fou també membre del Consell Nacional Català, delegat a Nova York d’Estat Català i membre de la Comissió Pro Front Nacional de Catalunya. A més, van ser continuadors del negoci d’antiguitats del seu pare.
Peter fou un antiquari especialitzat en el renaixement espanyol i italià, en mobiliari i art decoratiu anglès i francès dels segles XVIII i XIX i en catifes perses i xineses.

Montllor, Salvador, 1886-1928

  • MDB0006
  • Persona
  • 1886 / 1928

Salvador Montllor i Pujal (Sabadell, 1886-1928) es va dedicar al comerç d'antiguitats entre Barcelona i Nova York. Va crear un establiment anomenat Galeria Montllor al carrer Freneria, núm. 5 i un magatzem al carrer Mercaders, 24 de Barcelona. Entre els anys 1923-1925, es va dedicar a exportar objectes artístics des de Barcelona cap als EUA per a les tendes que tenien els seus germans. L’any 1937, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, la família es va traslladar definitivament als Estats Units. Casat amb Concepció Puigvert i Budó, va tenir tres fills: Joseph, John i Peter Montllor Puigvert, els quals van ser continuadors del negoci familiar d'antiguitats.

Renart i Bosch, Dionís

  • MDB0033
  • Persona
  • 1852 / 1922

Escultor imaginer i decorador, nasqué a Tarragona el 1852 i morí a Barcelona el 1922. Fou el pare dels artistes Dionís i Joaquim Renart García. De jove s’associà amb Casimiro Llobet, amb qui va ennoblir l’art imaginar. Fou premiat en nombroses exposicions nacionals i estrangeres. Amant de la pintura sobre taula, trecentista i quatrecentista, volgué prosseguir amb aquell estil, ajudat pels seus dos fills. Col•laborà en nombroses activitats del Fomento de las Artes Decorativas, del qual en fou també president. Formà part com a jurat d’exposicions generals d’art i d’especialitats decoratives.

Renart, Joaquim, 1879-1961

  • MDB0031
  • Persona
  • 1879 / 1961

Joaquim Renart García (Barcelona 1879-1961), dibuixant i decorador, germà de l’escultor Dionís Renart. Es va iniciar artísticament en el taller de decoració i policromia del seu pare -Dionís Renart Bosch-, daurador i cisellador amb establiment obert al públic al barri gòtic barcelonès. Es va formar acadèmicament a l’Escola Llotja de Barcelona amb mestres com els pintors Torrescassana, Martí Alsina i Soler i Rovirosa.

Va treballar en el taller del seu pare, fins que es va establir juntament amb el seu germà per formar la societat Renart & Cia, ubicada al carrer Diputació, 271, de Barcelona, on es va dedicar a l’ofici de daurador i cisellador, mentre que el seu germà es va especialitzar en escultura. El treball col·laboratiu d’ambdós germans, donava com a resultat obres d’escultura policromada.

Altres facetes artístiques de Joaquim Renart van ser la de dibuixant d’ex-libris, en els seus anys de joventut, i la de col·leccionista d’art.

Renart va ser una persona molt activa socialment, vinculat a les principals associacions culturals i artístiques de la ciutat. Va ser membre fundador del Centre Artístic de Sant Lluc i del Foment de les Arts Decoratives, així com de l’Institut Català de l’Art del Llibre. Vinculat a l’Orfeó Català, va ser conservador i president del mateix els anys 1939-1950.

Ricard, André, 1929-

  • MDB0053
  • Persona
  • 1929

André Ricard (Barcelona, 1929), és un dels dissenyadors més importants i influents del nostre país. De formació autodidacta, es va interessar a partir dels anys 50 pel disseny i va entrar en contacte amb professionals de renom com Raymond Loewy que l’introduïren en el món del disseny. L’any 1958 creà el seu estudi a Barcelona sota el nom de Centro de Diseño Industrial. En el període 1975-1988 va treballar també en col•laboració amb el dissenyador gràfic Yves Zimmermann, creant ambdós el Estudio de Diseño Integral, que oferia serveis tant de disseny gràfic com de producte.

Ricard entén el disseny com una manera de canviar la qualitat de vida de les persones, mitjançant la millora funcional dels objectes, dotant-los, a més, d’un valor social, cultural i ètic molt important. Al llarg de la seva trajectòria professional, Ricard ha treballat i col•laborat amb empreses nacionals i internacionals amb dissenys que han traspassat fronteres, com el Cendrer Copenhaguen, l’ampolla Rania o les pinces de gel. Cal destacar especialment la seva llarga relació professional amb l’empresa Antonio Puig, per a la qual ha dissenyat una gran quantitat de flascons.

En l’àmbit institucional, cal remarcar la seva relació amb el moviment olímpic, en concret amb els Jocs Olímpics de Barcelona ’92, dissenyant el Dossier de la Candidatura Barcelona ’92 i la Torxa Olímpica, la seva obra més emblemàtica. També ha participat en altres projectes com el pebeter exterior del Museu Olímpic de Lausana o el testimoni de relleu dels Jocs Olímpics de Londres 2012.

Una de les facetes més conegudes del dissenyador, és la seva vessant teòrica i docent. Mitjançant publicacions (Diseño ¿Por qué?, Hablando de diseño o La aventura creativa), tallers, conferències i nombrosos articles periodístics, Ricard ha volgut transmetre un concepte de disseny vinculat a l’ètica de la utilitat i el pragmatisme. En aquest sentit, va ser responsable del Departament de Disseny de l’Escola Eina entre els anys 1993-1999, i membre de l’Art Center de Vevey, Suïssa.

També és conegut per la seva implicació en la promoció i consolidació del disseny en múltiples organitzacions i associacions, especialment del nostre país. És el cas de l’ADI/FAD (Associació de Disseny Industrial del Foment de les Arts i el Disseny), de la qual en va ser un dels fundadors l’any 1960 i president entre 1972 i 1974. També va tenir un paper destacat a l’ICSID (International Council of Industrial Design), on va ser-ne vicepresident (1963-1967 i 1976-1979), i col•laborà activament en l’organització del seu Congrés de 1971 a Eivissa. Va ser president fundador de l’ADP (Associació de Dissenyadors Professionals) entre 1979-1980, membre del Comitè del Llibre Blanc del disseny a Catalunya l’any 1982, membre del Comitè Assessor COOB- Barcelona ’92 (1988-1992), vicepresident de la comissió permanent del BCD (Barcelona Centre de Disseny, 1990-1996), assessor de disseny del Comitè Olímpic Internacional (1993-1994) i membre fundador i president de l’entitat Design for the World (1998-2005). També ha estat Patró de la Fundació BCD (1990-1999), Patró de la Fundació Gas Natural (1992-1999), Patró de la Fundació Eina (1993-1999) i des de 1996 Patró de la Fundació Loewe. Des del 2000 és membre d’honor de la Reial Acadèmia de les Belles Arts de Sant Jordi i acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona des de l’any 2011.

El seu treball ha estat reconegut nacionalment i internacionalment i, entre d’altres, ha rebut el primer Premio Nacional de Diseño (1987), onze premis i seleccions Delta ADI/FAD i quatre Eurostars (premi al millor packaging europeu). Així mateix, ha rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993), l’Ordre Olímpica atorgada pel Comitè Olímpic Internacional (1993), nomenat Chevalier des Arts et des Lettres i Chevalier de la Légion d’Honneur pel govern francès (1998) i ha rebut la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona l’any 2000.

Rovira, Pedro, 1921-1978

  • MDB0029
  • Persona
  • 1921-06-21 / 1978-08-17

Pedro Rovira i Planas nasqué a Badalona l'any 1921. De bon principi, i per influència de la seva família, inicià estudis de medicina, però aviat va començar la seva dedicació al món de la moda, com a aprenent de sastreria.

L'any 1948 obre la seva pròpia casa de moda, al número 11 de la plaça Gal·la Placídia de Barcelona. Tot i ser un renovador de la moda barcelonina, no va ser fins l’any 1964 que la Cooperativa d’Alta Costura li obre les seves portes per formar-ne part com a membre. A partir de la dècada de 1960 va començar a presentar les seves creacions arreu del món amb gran èxit.

Pedro Rovira no només va ser un creador d’alta costura: va encetar una línia de moda prêt-à-porter a la dècada de 1970. També va crear la marca PR Difusión, associat a l’empresa Tejido Cadena.

Pedro Rovira va morir l'any 1978 i la seva firma va intentar continuar, encara que va tancar el 1979.