Pintor català, fill del dibuixant i cartellista Josep Alumà i Sans.

Juan Amat Ferré és fill de Jacinto Amat. Va ser el primer dels germans en incorporar-se al negoci familiar Regalos Hugo Vinçon, l'any 1950. El 1968 va heretar el negoci familiar juntament amb el seu germà.

L'any 1949 Jacinto Amat va associar-se amb Hugo Vinçon, moment en què tanca la Sala Vinçon. Anys després, Hugo Vinçon va vendre la seva part del negoci a Jacinto Amat.
L'any 1967 mor Jacinto Amat i els seus fills, Juan i Fernando, hereten el negoci familiar.

Antoni Badrinas i Escudé (Terrassa, 1882 - Barcelona, 1969), nascut en una família d’industrials del sector tèxtil de Terrassa, va ser moblista, decorador, pintor i galerista. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i a l’Escola d'Arts i Oficis de Dresde (1908-1914). Casat amb Montserrat Vancells i Amat, filla del pintor Joaquim Vancells.

Com a decorador i moblista s’establí a Barcelona el 1920, creant un taller d'ebenisteria al carrer Neptú l'any 1921, i un altre al carrer Sèneca de Barcelona l’any 1930. L'any 1928 va obrir una botiga de mobles i sala d’exposicions a l’avinguda Diagonal, número 460, que restà oberta fins el 1937. Aquest any, durant la Guerra Civil, li va ser embargada la botiga i els dos tallers no es van tornar a obrir.

Badrinas va col·laborar amb artistes com Josep Obiols, que feia els dibuixos per a les aplicacions amb marqueteria, el tapisser Tomàs Aymat, el ceramista Josep Aragay o el pintor Joaquim Vancells. També va utilitzar les teles de Dufy en els seus projectes decoratius.

En la seva faceta com a moblista va executar principalment projectes de mobiliari i decoració d’interiors per a habitatges particulars i també per a locals comercials, d'empreses i d’institucions. Destaca la realització del mobiliari de la casa Sol i Mar de Caldetes, de la Sala de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona (1929), la decoració de la botiga El Dique Flotante el 1930 (Premi Anual de l’Ajuntament de Barcelona) o del Gran Casino del Foment a Terrassa (1939).

L’obra d’Antoni Badrinas va ser present en nombroses exposicions i va guanyar diversos premis. L’any 1923, juntament amb l’arquitecte Lluís Bonet Garí, va participar a l’Exposició Internacional del Moble i la Decoració d’Interiors. El seu projecte va ser seleccionat pel FAD formant part de la secció “Mobiliari i decoració de la llar humil”.

El 1925 va participar a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes de París, juntament amb el FAD, on va obtenir una medalla. A l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 va estar present en el Saló d’Artistes Reunits, exposant dos mobles. També en el 1er Saló d’Artistes Decoradors del FAD el 1936; i l’any 1947 a l’Exposición Nacional de Artes Decorativas, a Madrid, on guanyà una medalla a la secció d’Artes del Hogar.

Va ser el promotor i el primer president del Gremi d’Artistes de Terrassa, fundat l’any 1914, i composat per un grup plural d’artistes i professionals relacionats amb l’art.

Asunción Bastida Pibernat (Barcelona, 1902-1995), va dirigir una casa d'alta costura situada al Passeig de Gràcia 96, de Barcelona. El seu pare li va prohibir dedicar-se a la costura i no va ser fins que Bastida es va casar amb Marcelino Mases, que finalment va poder dedicar-se a la moda. Els seus primers passos en el món de la costura van ser el 1926 quan va obrir un negoci de gènere de punt a Barcelona, al carrer Girona. Va exposar a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, on es va donar a conèixer la moda feta a Catalunya. Més tard es va traslladar a la Gran Via, amb el nom "Modas Mases de Asunción Bastida", dedicada ja a l'alta costura. El 1934 va obrir una sucursal a Madrid. Va participar amb gran èxit a l'Exposición del Arte del Vestir de 1935, celebrada a Barcelona. Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola Bastida va tancar ambdós establiments. El 1939 va viatjar a Itàlia i va mantenir contacte amb les grans cases de moda de Milà i Roma. Va reobrir a finals de l'any 1939 el seu establiment a Barcelona, començant a presentar col·leccions de forma regular.

Va formar part de la Cooperativa de Alta Costura i va fer desfilades amb la resta dels associats a partir del 2º Salón de la Moda Española, celebrat a Barcelona a la Cúpula del Cine Coliseum. Va continuar tenint obertes dues seus, una a Barcelona i l'altra a Madrid, i també va fer desfilades regulars a Sevilla, essent una de les modistes més cèlebres de l'època juntament amb Pedro Rodríguez.|Va pertànyer al nucli dels anomenats Cinco Grandes de la Cooperativa de Alta Costura. En un moment de la seva carrera Bastida obtingué l'autorització de Christian Dior per a reproduir els seus models i poder-los firmar amb la marca Dior.

En l'àmbit internacional, la Cooperativa Bastida va presentar col·leccions als Estats Units durant la dècada de 1960, entre les quals destaca la de l'any 1963 a Miami i la de l'any 1965 a Nova York. Va treballar sovint creant vestuari per al cinema espanyol dels anys quaranta i cinquanta. Una de les seves principals troballes va ser la utilització del cotó i el lli en els vestits de nit i de festa, així com els brodats fantasiosos, influïts per la indumentària regional i pel modernisme català. De fet tenia la seu instal·lada a la que havia estat domicili del pintor Ramon Casas, al Passeig de Gràcia de Barcelona, on va respectar la decoració original de 1898.

La casa Bastida va ser una de les primeres en dedicar una secció a boutique i prêt-à-porter, que va denominar Asunción Bastida Sport. Amb la col·laboració del modista francès Jacques Heim, a la dècada de 1950 va crear una línia jove, anomenada Jeunes Filles.

Des de 1952 fins a 1968 va ser directora de la revista El boletín de la moda. El 1970 va tancar oficialment la seva casa de costura tot i que va continuar treballant amb el nom d'Asunción Bastida S. A. fins l'any 1975.

Dissenyador industrial nascut a Tortosa l’any 1940. A partir de 1958 cursa estudis d'aparellador a Barcelona. A través del pintor Paco Todó entra en contacte amb arquitectes i altra gent de l'escena cultural de Barcelona i a exercir de professor a l'escola Elisava. Amb l'escissió d'aquesta, el 1966, seguirà la docència a la nova escola Eina on dirigirà el departament de disseny industrial fins el 1972. El seu interès pel disseny industrial neix quan desenvolupava treballs d'interiorisme per a alguns estudis d'arquitectura.

El 1962, gràcies a uns prototips de llums que havia creat, Miguel Milà el recomana per substituir-lo a l'empresa Tramo de la que n'acabarà sent propietari fins que la companyia s'integra al Grupo T. A Tramo desenvoluparà molts models i sistemes de llums així com la icònica prestatgeria mural T-99. El 1971 crea l'Estudi Blanc juntament amb Pau Joan Vidal i al que posteriorment s’incorporarà Oriol Blanc. L’estudi mantindrà la seva activitat fins el 2007. Produirà els seus treballs tant amb iniciatives empresarials pròpies (Diseños Blanc, Elements o Concepta) com amb altres editores de mobiliari, il·luminació, etc. (Disform, Metalarte, Scarabat, Lasentiu, Matías Guarro, Ossa, etc).

Durant els més de cinquanta anys de professió, els seus productes han estat guardonats amb diversos Premis Delta (1965, 1966), mencions, la selecció ADI-FAD 2003 o la selecció Fira de València (1987) entre d'altres. Actualment desenvolupa projectes didàctics al voltant de les matemàtiques i la seva vinculació amb el disseny, principalment al Museu de les Terres de l'Ebre.

Maria Bofill Fransí (Barcelona, 1937-2021) està considerada com una de les ceramistes més importants de Catalunya.
Va iniciar la seva formació a l’Escola Massana el 1953, on posteriorment va exercir com a professora (1969-2002). Entre el 1956 i 1961 va treballar en el prestigiós taller de Jordi Aguadé, i també va fer estades a diferents centres internacionals de recerca ceràmica com el Sunderland Polytechnic of Art and Design (1966-1967) o la Kyoto City University of Arts (1970).
Des del 1963 va participar en més de 120 exposicions col·lectives i més de 40 d’individuals, tant a Espanya, Europa, Japó, Mèxic o els Estats Units.
La seva obra està present en nombrosos museus i col·leccions d’Espanya, Europa, Estats Units, Japó i Corea.
Va ser membre de l’Acadèmia Internacional de la Ceràmica (Ginebra).

Antoni Bonamusa Homs (Barcelona, 1929-2007) va ser un interiorista i dissenyador industrial català, reconegut pels seus projectes en espais públics de grans dimensions.

Les primeres incursions en el món del disseny es produeixen l’any 1943, quan comença a treballar a l’estudi Alarma realitzant feines d’interiorisme i escenografia. El 1951, amb l’aparellador Ramon Tomàs, funda l’estudi Bonamusa-Tomás, dedicat principalment a l’arquitectura, el disseny industrial i l’interiorisme.

Va participar en projectes nacionals i internacionals d’interiorisme d’oficines, hotels, entitats bancàries, hospitals, etcètera. És a la dècada dels anys 60, a partir d’una primera col·laboració amb el Grup Balañá realitzant l’interiorisme del cine Novedades, que Antoni Bonamusa esdevé l’interiorista i decorador d’una gran part dels cinemes de Barcelona creant un estil propi, testimoni del gust d’aquells anys.

De l’interiorisme en cinemes cal destacar el disseny de seients per a sales d’espectacles i auditoris que el van dur a una llarga col·laboració amb l’empresa Figueras Seating Europe SL (aleshores Industrias Figueras).

En el camp del disseny industrial, Antoni Bonamusa fou el creador d’una gran quantitat d’objectes relacionats amb l’habitatge i els equipaments comercials, com ara llums butaques, penjadors, papereres, cendrers, etcètera. Va col·laborar, com a assessor i dissenyador, amb empreses com El Ciervo Industrial, Vilagrasa SA, Industrias Figueras, AG, Biosca y Botey, Sistemas A.F. o Tramo

L’any 1970 va fundar el Grup Bonamusa juntament amb Joan Pinell i Ramón Castells, col·laboradors habituals. L’estudi va treballar principalment el disseny d’elements d’interiorisme i arquitectura (llums, mampares, mobles, manetes i tiradors, accessoris de bany, etc.).

Els productes d’Antoni Bonamusa han estat seleccionats i guardonats diverses vegades amb premis Delta de l’ADI-FAD, institució de la qual fou membre de la junta i vicepresident (1968-1969). Entre els seus dissenys cal destacar el tamboret Cúbica (1965), la cadira Amèlia (1967), el cendrer Delta (premi Delta de Plata l’any 1966), el llum 2030 (1969) i el cendrer paperera Drac (1994).

Eduard Bosch Monfort (Barcelona, 1924-1969), esmaltador i pintor, va cursar estudis superiors a l’escola Massana de 1942 a 1946.

Va crear un taller d’esmaltat on treballava per compte propi, establert en el seu domicili particular, i era ajudat puntualment per la seva muller Núria Farrarons. Fonamentalment es va dedicar a l’esmaltat de peces de joieria que li encarregaven cases de joieria de Barcelona. Alguns dels seus clients van ser Aureli Bisbe, Eduardo Flores, els germans Serrahima, Enrique Buxeda i D’Orley Joyeros. Va desenvolupar la seva activitat des de l’any 1953 fins el 1969.

Va realitzar l’esmaltat d’algunes peces creades per Domènec Fita: una creu el 1955, un sagrari el 1956 i un calze el 1959. El Museu Diocesà de Barcelona compta en el seu fons amb una obra d’esmalt i plata d’Eduard Bosch, El Sant Sopar.

Va destacar també en la seva faceta de dibuixant i pintor a l’oli. Participà en diverses mostres i certàmens de pintura i guanyà alguns premis: el 1943 va guanyar el sisè premi de l’Exposició-Concurs de la Galeria Atenea; del Concurso Arte y Trabajo, Hogar del Soldado del Cuartel de Ingenieros de Lepanto, el 1945 va guanyar el segon premi i el 1946 el tercer premi.

Anna Calvera Sagué (1954 – 2018), dissenyadora gràfica, investigadora i docent, va estudiar Disseny Gràfic a l’Escola Elisava, Filosofia a la Universitat de Barcelona i Semiòtica a la Universitat de Bolonya. El 1988 va doctorar-se en Filosofia i Ciències de l’Educació a la Universitat de Barcelona amb la tesi La formació del pensament de William Morris (Edicions Destino, 1992).

Va començar a treballar com a dissenyadora gràfica, però aviat va decantar-se cap a la recerca i la docència. Gran part de la seva trajectòria va estar lligada a la Universitat de Barcelona on, el 1981, va començar a impartir assignatures d’història del disseny i projectes a la Facultat de Belles Arts. El 1990 obté la plaça de professora titular a aquesta facultat on impartirà classes d’història, estètica, metodologia i recerca del disseny arribant a ser cap d’estudis. Calvera va tenir un paper rellevant en la creació i implementació del Grau de Disseny. A més a més, va col•laborar amb altres universitats i escoles de disseny, tant a Barcelona com a Europa, Llatinoamèrica i Japó impartint masters, workshops, conferències o dirigint tesis doctorals.

Anna Calvera va participar en nombrosos grups i projectes de recerca nacionals i internacionals entre els que podem destacar el Grup de Recerca en Història de l’Art i el Disseny Contemporanis (GRACMON) a través del qual va iniciar diversos projectes, com el de la cronologia online del Foment de les Arts i el Disseny (FAD) o el Sistema Disseny Barcelona. També va ser membre de la European Academy of Design i del comitè impulsor de les International Conferences of Design History and Studies (ICDHS).

Va coordinar diversos llibres com Arte ¿? Diseño (Gustavo Gili, 2003) o De lo bello de las cosas (Gustavo Gili, 2007). Va publicar nombrosos articles com “William Morris, 150 años después” (De Diseño, 1984), “Disseny, eina de futur” (Temes de Disseny, 1993), “The Influence of English Design Reform in Catalonia. An Attempt at Comparative History” (Journal of Design History, 2002) o “Nulla ètica sine estètica” (TrRAD, Lisboa, 2016), i va ser comissària d’exposicions com “Disseny gràfic: d’ofici a professió 1940-1980” o “Miguel Milá: la sabiduría de vivir”.

També va mantenir una estreta relació amb el Museu del Disseny. Així podem destacar la col•laboració en el catàleg de la col•lecció de disseny de producte on va realitzar els estudis de molts dels dissenys de Miguel Milá, Federico Correa i Alfonso Milá, Antoni de Moragas Gallissà o d’empreses com Freixenet o Danone entre d’altres. També va ser molt important la seva tasca en la formació de la col•lecció de disseny gràfic i el co-comissariat de la primera exposició permanent titulada «Disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980».

L’aportació d’Anna Calvera en el món del disseny no només va ser en el camp teòric sinó també en l’associatiu. Va ocupar diferents càrrecs dins l’Associació de Dissenyadors Professionals (ADP) fins ocupar la presidència entre 2010 i 2012. També va participar en altres associacions com l'ADG/FAD, la Design History Society de Londres i va ser membre del patronat de la Fundació Història del Disseny (FHD).

Juli Capella (Barcelona, 1960), arquitecte i divulgador, va formar-se a l’Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB).

La seva activitat professional es desenvolupa en el camp del disseny, l’interiorisme i l’arquitectura, tant a nivell nacional com internacional. Dels seus primers projectes d’arquitectura, en destaquen els de lleure i comerç com el del centre d’oci Zigzag (Múrcia, 1994) o el de Can Zam (Santa Coloma de Gramenet, 1998).

L’any 2001, va crear el seu actual estudi, Capella García Arquitectura, juntament amb Miquel García i Cristina Capella. Han realitzat nombrosos projectes d’hotels (l’Hotel Eurostars Universal Bidasoa, l’Hotel Omm, l’Hotel Natura o l’Hotel Diagonal Barcelona), espais exteriors (el Passeig Marítim de la Pineda, el Passeig Marítim Miami Platja o l’Avinguda de Barcelona a Mont-roig del Camp), habitatges (l’edifici a Diagonal 203), locals de restauració (Jaleo y Minibar per a José Andrés) i molts d’altres de locals d’oci i establiments (com el Casino Comerç o el Casino Majestic a Lloret).

L’aportació de Juli Capella en el món del disseny també es va desenvolupar en l’àmbit editorial. Va ser el coordinador de la revista On, va fundar les revistes De Diseño i Ardi amb Quim Larrea, i va ser el director de la secció de disseny de la revista Domus. A més a més, va ser un dels impulsors de la biennal Primavera del Disseny i també és l’autor de llibres com Diseño de arquitectos en los 80 (1987-88), Nuevo diseño español (1991), Diseño industrial en España (1998) o Arquitecturas diminutas (2000), entre d’altres.

Al llarg de la seva trajectòria ha exercit com a professor de les escoles Elisava i Eina, de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo i de la Domus Academy de Milà; ha comissariat exposicions d’àmbit nacional i internacional com Diseño Industrial en España, 300% Spanish Design, A la Castiglioni o Vanity Case by Starck; i, del 2001 al 2005, va ser president del FAD i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) fins el 2011, any en què va dimitir.

Juli Capella va rebre la medalla del FAD l’any 1992 i una menció honorífica dels Premios Nacionales de Diseño 2000 juntament amb Quim Larrea.

Tant la seva biblioteca , integrada en el Centre de documentació del museu l’any 2017, com el seu arxiu, van ser durant molts anys un dels llocs de visita obligats per a la recerca en disseny en el nostre país.

Teresa Casanovas Andiñach (Barcelona, 1950), pintora, escultora, orfebre i una de les destacades representants de la renovació de la joieria a Catalunya, és llicenciada en Belles Arts. Entre 1972 i 1982 va treballar al taller i l’estudi d’Aureli Bisbe. El 1990 es va establir pel seu compte. A més de la seva tasca docent en diversos centres, ha realitzat dissenys per a nombroses empreses (Atzara, Sho-El Pack, Aurispania) i ha participat en el projecte Acnode. Entre 1975 i 1992 ha exposat a Alemaya, Suècia, Japó i França.

Amand Domènech i Casanova (Barcelona, 1920-2002) es va formar a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis (1934). El 1935 va començar la seva carrera com a dissenyador gràfic a l'empresa Gráfica Manén, on va coincidir amb el dibuixant publicitari Carlos Vives, de qui es considerava aprenent. Entre 1940 i 1944 va treballar per diverses editorials i empreses d'arts gràfiques, com ara Casa Grafos, Esteller y Sangés Editores SL, Creaciones Publicitarias Lienas o J. Esteve Editor. També va col·laborar el 1945 amb l’agència Crisol i amb Vila Sala (Cobas).

El 1948 va obrir el seu propi estudi. Com a dissenyador gràfic va realitzar tota mena de treballs d’identitat gràfica i corporativa i de caràcter publicitari. Com a cartellista, els seus dissenys van guanyar més de 30 primers premis en concursos, entre els que cal mencionar els convocats per a la inauguració de l'estadi del Fútbol Club Barcelona (1957), per a la XXVI Feria Oficial Internacional de Muestras de Barcelona (1958), per dissenyar el motiu de la bandera oficial de les Ferias y Congresos de Barcelona (1959), per les Festes de la Mercè de Barcelona (1961), i per la Passió d'Olesa de Montserrat (1962 i 1963).

En l'àmbit de la il·lustració destaquen les seves nadales i els seus treballs per a publicacions periòdiques, i la seva intensa activitat en el sector editorial entre 1976 i 1984.

Va tenir un paper molt actiu en la fundació de l'Agrupació de Grafistes FAD (1961) —de la qual va ser director el 1967—, i de l'ICOGRADA (Consell Internacional d’Associacions de Disseny Gràfic, més tard ICoD), sent-ne vicepresident el 1985. El 1983 va impulsar la creació del Col·legi de Dissenyadors Gràfics (CODIG).

Membre de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya des del 1946, sempre va compatibilitzar la seva activitat com a grafista amb la seva faceta de pintor aquarel·lista, vessant a la qual es va dedicar més intensament durant la dècada de 1990.

Jordi Joan Farreró i Avià (1905-1998) va néixer a Girona on va treballar com a dependent; més tard es va traslladar a Barcelona i va ser empleat d’una fàbrica de seda. Després de la Guerra Civil es va establir pel seu compte (a la Ronda Sant Pere de Barcelona) com a editor i dissenyador d’estampats. Els dibuixos del seu taller es transformaven en motllos gravats que posteriorment s’estampaven en diferents fàbriques tèxtils catalanes (entre les quals, Fibracolor). Aquests teixits es venien a empreses de confecció o a boutiques i dissenyadors de moda. Farreró va contractar Joaquima Masalles Argilaga per fer-se càrrec de la direcció de disseny i junts van aconseguir revolucionar el món dels estampats i augmentar tant les exportacions com la reputació de l’empresa.

El 1963, Farreró va crear Kelson, una firma de confecció que durant els primers anys es va especialitzar en vestits i complements de bany (línia que no abandonaria fins el 1978-79). Els teixits exclusius procedien de la seva pròpia empresa d’estampats. La direcció artística l’ostentava la seva filla Maria Rosa Farreró i el disseny estava a càrrec d’Imma Gisbert. La temporada 1966-67, Kelson va iniciar la producció de roba prêt-à-porter, amb una marcada inspiració folk, i una col·lecció «junior», que no va tenir continuïtat. La documentació disponible confirma que, cap el 1984, Kelson era una de les quatre marques de l’empresa Sankel SA, juntament amb Sangeran, Naranjada i Mermelada. Pel que fa a les tres primeres, la direcció artística i el disseny seguien a càrrec de les mateixes dones ja esmentades.

Farreró va participar activament en la creació, el 1963, de Moda del Sol, una entitat que va aplegar diferents industrials tèxtils i de la confecció per oferir tendències coordinades de color, línia i teixits i donar a conèixer la moda espanyola a nivell internacional. El mateix 1963 es va presentar oficialment a l’ambaixada espanyola a París i, l’any següent, el dissenyador Josep Maria Fillol va assumir la direcció artística i tècnica de les col·leccions (fins el 1993). El 30 de novembre del 1964 es van mostrar a Barcelona, als salons del Liceu, els models per a la primavera-estiu del 1965. El 1976 va aparèixer el primer número de la revista amb el mateix nom i el 1981 va presentar el seu primer quadern de tendències.

Francesc Besses va néixer el 13 d’abril de l’any 1929 i va morir el 9 d’abril de l’any 2020.

Va estudiar al Foment de les Arts i del Disseny (FAD) i va ser deixeble del decorador Santiago Marco, amb qui també va treballar. Posteriorment, va entrar a l’estudi d’Enric Cluselles (1949-1962), situat al carrer Aragó, juntament amb Jordi Gràcia. L’any 1962 va incorporar-se com a decorador i interiorista de l'ebenisteria Llorens.

Francesc Besses va realitzar un gran nombre de projectes a Barcelona, Vall d’Aran i Andorra: des d’oficines, habitatges particulars, segones residències fins a museus i biblioteques. Alguns dels seus projectes més rellevants han estat la primera joieria Capdevila (Pau Claris), dissenys per a Juper, Sala Lluís Companys de l'Ajuntament de Barcelona, primer Museu del Barça, Museu del Tabac d'Andorra, Banca Mora d'Andorra, seu de l'SGAE a Barcelona, el Conventet de Paco Godia, diversos elements de la Sala Tàpies de la Generalitat de Catalunya, Caixa d'Arquitectes, oficines de colònies Puig o la biblioteca Joan Miró de Barcelona.

Interiorista i dissenyador, Jordi Galí Figueras (Barcelona, 1912-2001) va ser un dels promotors del disseny català més importants del segle xx.

Format com a arquitecte tècnic, estudis que va finalitzar el 1942, Jordi Galí va obrir un estudi propi des del qual va treballar diferents camps vinculats a l’arquitectura, essent l’interiorisme i el disseny de producte, especialment el mobiliari, les seves principals àrees de treball.

Entre les seves obres d’interiorisme més destacades figuren l’hotel Cap sa Sal de Begur, l’hotel la Rotonda de Barcelona, l’hotel Blau Mar de Salou i l’hotel del Llac de Puigcerdà. A més, també va decorar alguns cinemes com el Waldorf, el Floridablanca i el Catalunya.

L’any 1962 va obrir la botiga de mobiliari i estudi d’interiorisme Tecmo, que ràpidament va esdevenir popular pel mobiliari que venia i pels dissenys innovadors d’en Jordi Galí. Juntament amb els seus fills, Beth i Jordi, va fundar l’editora de disseny 3 G (tres Galí), dedicada a la producció dels dissenys propis.

Jordi Galí també va ser docent de l’Escola Blanquerna i l’escola Eina de disseny i art. Fortament vinculat amb l’àmbit del disseny, fou Vocal de la Junta d’ADIFAD (1967). L’any 1977 va rebre la medalla al mèrit artístic en la categoria d’or per l’Ajuntament de Barcelona.

Ricard Giralt Miracle (Barcelona, 1911-1994), dissenyador gràfic, tipògraf i impressor, va aprendre a dibuixar amb el seu pare, Francesc Giralt, destacat gravador litògraf.

La seva trajectòria professional va començar a l'estudi Indústries Gràfiques Seix i Barral. Paral•lelament, va alternar aquesta feina amb els estudis de dibuix i pintura a l’Escola de la Llotja.

El 1947 va fundar Filograf. Institut d’Art Gràfic. En aquest estudi, Giralt Miracle es va desenvolupar com a grafista, impressor i com a tipògraf, promovent una renovació en aquest darrer àmbit amb la creació de diversos alfabets, com el Gaudí o el Xènius.

El 1953 va crear l'editorial PEN (Producciones Editoriales del Nordeste), amb Juan Eduardo Cirlot com assessor. Tot i així, encara que alguns dels llibres que van publicar van ser distingits per l'Instituto Nacional del Libro Español, aquesta iniciativa no va tenir èxit.

Al llarg de la seva trajectòria professional, va col•laborar amb diversos editors i editorials: Josep Janés i Olivé, Lluís Miracle, l’Editorial Aymà, Rosa Regàs (per a qui va dissenyar portades de La Gaya Ciencia), Ediciones Destino, Ediciones Omega o la Editorial Noguer.

Des de Filograf va realitzar treballs tant de disseny com d’impressió per a empreses com la Fira de Barcelona, la Fundición Tipogràfcia Neufville o la Hispano Olivetti i per a professionals com el dissenyador Santiago Pey, l’arquitecte Antoni de Moragas, el fotògraf Oriol Maspons o l’artista Modest Cuixart, per els qui va realitzar papereria, catàlegs d’exposicions i altres elements de comunicació.

Ricard Giralt Miracle va rebre nombrosos premis i reconeixements com el Premi Delta d'Or de l'ADI-FAD per l'alfabet Gaudí, la Medalla d'Or del FAD, el Graphic Design Excellence Award de l'ICOGRADA o el Premio Nacional de Diseño del 1990.

Montserrat Guardiola i Farrés (Barcelona, 1936) és un dels màxims exponents de la renovació de la joieria catalana durant la segona meitat del segle XX, com a membre d’un corrent que va considerar la joia com a peça d’art i va introduir materials menys ostentosos però de més valor simbòlic.

Amb estudis previs de música, pintura, dibuix i modelatge, va començar la seva formació com a joiera al taller de Josep Maria Tunyi. Entre 1958 i 1966 la va completar a París, Barcelona, Pforzheim i Düsseldorf. Va obrir el seu propi taller a Barcelona el 1966 i, posteriorment, dues botigues (1984 i 1987). Ha estat membre fundador d’Orfebres FAD, entitat que va presidir els 4 primers anys.

Durant els Jocs Olímpics del 1992 va realitzar diversos encàrrecs per a diferents institucions oficials. El 1996 va col•laborar amb Ramon Oriol i Teresa Casanovas en el disseny de col•leccions de joieria per a diversos fabricants espanyols.

Entre 1971 i 1998 va realitzar més de 30 exposicions de la seva obra a diverses ciutats (Barcelona, Madrid, Nova York, Tòquio, Munic, París o Milà, entre d’altres).

Àngela Guardiola Farrés (Barcelona, 1936), dissenyadora de moda, va formar-se inicialment en peritatge mercantil i arts i oficis. A mitjans de la dècada dels 60, va passar un temps a París i, poc després, va treballar com a dissenyadora gràfica al IWS (International Wool Secretariat) en l’assessorament en il•lustració i grafisme de tendències.

El 1966 s’incorporarà al Instituto Español de la Moda com a assessora i dissenyadora, donant pautes sobre línies, colors i tendències a nombroses empreses del sector. Va arribar a ser la responsable del grup de confecció femenina i infantil que orientava a més de 150 companyies.

Aquesta feina li va permetre viatjar i conèixer alguns dels principals centres de la moda internacional (París, Milà, Londres) i li va obrir la porta a dissenyar col•leccions per a diverses empreses. Així, entre el 1970 i el 1996 va realitzar col•leccions de prototips per a companyies de confecció i gènere de punt. El 1975 va iniciar la seva col•laboració amb l’empresa Tocut, especialitzada en prêt-à-porter femení. Després va dissenyar les col•leccions de la marca Image, de la mateixa companyia.

Part de la trajectòria d’Àngela Guardiola s’ha desenvolupat també en el món de la docència, impartint classes a l’Escola d’Arts i Tècniques de la Moda de Barcelona.

En els seus dissenys, cerca la competitivitat de les seves produccions en el mercat nacional i internacional i això fa que posi molt d’èmfasi en el patronatge. El seu estil fuig de la complexitat i està marcat per la simplicitat de línies, deixant molt marge a la personalitat de la usuària, a qui considera la «finalitzadora» dels seus dissenys.