S'estan mostrant 3115 resultats

Registre d'autoritat

Capella, Juli

  • MDB039
  • Persona
  • 1960-09-24 /

Juli Capella i Samper nasqué a Barcelona el 24 de setembre de 1960.

Casa Joan Busquets

  • MDB0016
  • Organisme
  • 1840 / 1946

La fundació de la Casa, l’any 1840, coincideix de ple amb el desenvolupament de la Barcelona industrial.

La família Busquets era originària de la vila de Guimerà. Sebastià Busquets i Minguell –teixidor de lli- i Francesca Cornet i Florença van traslladar-se a Tarragona. Un cop instal·lats allà, sembla que un altre familiar, Pere Busquets, va muntar un taller d’ebenisteria. Probablement Josep Busquets, fill primogènit de Sebastià i Francesca, devia fer allà l’aprenentatge de l’ofici i el 1840 va obrir un taller propi a Barcelona. D’altra banda, l’any 1845 neix a Tarragona Joan Busquets i Cornet, el qual s’incorporarà al negoci cap al 1865.

Josep Busquets va fundar la botiga-taller l'any 1840 al Carrer de la Ciutat número 9 de Barcelona. A la dècada de 1860, es van incorporar al negoci els seus germans Miquel, Marc Antoni i Joan.

El 1878, després de la mort d’en Josep, la Casa passa a denominar-se Busquets Hermanos segons l’acta de constitució de la societat. L’any següent va ampliar-se la participació en el negoci familiar amb Francesca Cornet, vídua de Busquets, i Maria Busquets i Minguell, filla de Josep Busquets i Cornet, canviant novament el nom de l’obrador per Busquets, Hermanos y Compañía. En arribar l’any 1880, però, torna a figurar el nom de Busquets Hermanos als inventaris.

Joan Busquets i Cornet devia ser una persona de caràcter emprenedor i inquiet que des d’un principi va exercir un paper destacat al taller familiar. L’any 1888 Joan Busquets i Cornet passa a ser el cap del taller i amb la denominació d’”ebenista-tapisser” equipara les dues especialitats al mateix nivell. En aquell moment el taller passa a denominar-se Casa Juan Busquets.

Aquest mateix any, a l’Exposició Universal de Barcelona, Joan Busquets i Cornet guanya una medalla d’or per la bona instal·lació i per distingir-se en els treballs de tapisseria. La feina es va anar intensificant i es va fer necessària l’ampliació del taller amb els baixos i el primer pis del carrer de Bellafila, número 3.

Després de l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona el 1898 comença a aparèixer a la premsa la denominació de Joan Busquets e hijo.

Aquest nom es refereix a Joan Busquets i Jané, que es va formar a l'Escola de la Llotja de Barcelona com a ebenista i com a tècnic de disseny de mobiliar, i des de principis de la dècada dels noranta ja col·laborava a la Casa Busquets realitzant els dibuixos de dissenys de mobles. El curs 1895-96 acaba els estudis i l'Escola li atorga una borsa de viatge per visitar els museus espanyols.

L’any 1896 Joan Busquets i Jané rep una menció honorífica per projectes de mobiliari a l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. El seu treball como a projectista de l'empresa anirà prenent més importància a partir del 1898, moment en que Busquets i Jané realitza el primer dibuix aquarel·lat de tendència modernista.

L’any 1917 es trasllada el local al Passeig de Gràcia, número 36; un local amb soterrani que podia albergar el taller en el pis inferior.

L'any 1925 s’inaugura l'Exposició d'Arts Décoratifs Modernes de París. Amb aquesta mostra es difon i popularitza l'art dèco. Busquets i Jané participa amb un menjador de formes rectes, més funcionals i pròpies del dèco, també anomenat "moble modern". A partir d'aquest moment l'estil modern és la línia que segueix el nou disseny, allunyat de formes modernistes i gòtiques.

Durant la dècada dels trenta la casa Busquets produeix gran quantitat de mobles d'estil déco, producció que queda temporalment interrompuda durant la Guerra Civil. A més, canvia l'estructura de l'empresa, separant-se el taller de la botiga. Els anys de la postguerra van ser difícils, però Busquets i Jané va recuperar l'empresa i va seguir treballant fins a la seva mort, l'any 1949.

La Casa Busquets participava en exposicions i va ser guardonada en diverses ocasions:

  • 1888, Medalla d'or en L'Exposició Universal de Barcelona.
  • 1892, Medalla d'or en l'Exposició d'Indústries Artístiques.
  • 1876, Diploma d'honor en l'Exposició Municipal de Barcelona.
  • 1898, Medalla d'or en l'Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques.
  • 1904, Condecoració en l'Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques.
  • 1911, Medalla de 1a classe en l'Exposició Internacional d'Arts de Barcelona.
  • 1918, Medalla d'or en L'Exposició d'Art de Barcelona.
  • 1929, Medalla d'or en l'Exposició Internacional de Barcelona.

Casa Pallarols

  • MDB0001
  • Organisme
  • 1842 / 1965

L’any 1842 Josep Pallarols va fundar un establiment al carrer Consolat, número 19 de Barcelona. L’any 1887 el seu fill Magín Pallarols Merly va continuar amb el negoci Casa Pallarols, que posteriorment va passar a ubicar-se al Passeig de Gràcia, número 44. També existia un taller al carrer Avenir, número 22, de Barcelona, que l’any 1935 va desaparèixer en un incendi. Al voltant de l'any 1931 s'amplia el negoci amb un local al carrer Consell de Cent número 335-337 i, més endavant, també al número 339. L’any 1949 es deixa lliure el local de Passeig de Gràcia.

L’any 1919 l'empresa va ser nomenada Proveïdor de la Reial Casa i al mes de maig de 1924 s’anunciava l'agençament per l’empresa, dels dormitoris, el despatx i la sala d’estar del Palau Reial de Pedralbes. L’any 1948 tornarien a fer l'agençament de diverses estances. Durant el mateix any la botiga va inaugurar uns nous locals per la necessitat d’espais per exposar els productes.

L'octubre de 1926, Magín Pallarols cedeix la direcció de l’empresa al seu fill Juan Pallarols Colomer, qui n'havia estat gerent durant 10 anys.

L’any 1954 l’empresa canvia de política, deixant de ser distribuïdora de mobles per passar a dedicar-se únicament al mobiliari d’encàrrec i exportació. Uns anys després, però, es tornen a ampliar les activitats de l’empresa. La seva activitat finalitza l’any 1965 amb la mort de Juan Pallarols.

Durant els anys d’activitat la Casa Pallarols va rebre diversos premis: la Medalla d’Or de l’exposició de San Francisco de Califòrnia (1916), Gran Premi i Medalla d’Or de l’Exposició del Moble de Barcelona (1923), Gran Premi de l’Exposició Universal de Filadèlfia (1926) i Gran Premi amb Medalla d’Or de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).

A més, va dur a terme projectes de prestigi, com les dues instal·lacions del Palau de Pedralbes (1923 i 1948), la del Cercle del Liceu (1924), la de la Companyia Transatlàntica (1924), la de la Capitania General de Catalunya (1927), la del Palacio de Miraflores, residència del president de la República de Veneçuela (1929) o la de la Compañía General Española de Seguros (1954).

Casa Rigalt i Granell

  • MDB0058
  • Organisme
  • 1887 / 1984

El taller de vitralls, constituït per membres de les famílies Rigalt i Granell de Barcelona, va estar operatiu des de 1890 fins 1984, amb denominacions i formes societàries diferents. Els seus precedents els trobem en el dibuixant i vitraller Antoni Rigalt i Blanch (1850-1914), criat en un ambient artístic, ja que era nebot del pintor i dibuixant Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894). Es va formar com a dibuixant a l’escola Llotja de Barcelona, dedicant-se a l’ensenyament del dibuix fins al 1901. El seu pas a vitraller no va seguir la pauta tradicional començant com a aprenent dins d’un taller, sinó que el va realitzar posteriorment a la seva formació artística i teòrica. El 1884 va entrar com a soci comanditari en l’empresa d’indústries artístiques de Francesc Vidal, on va ser l’encarregat de la secció de vidrieria artística i gravat. Paral•lelament va començar a fer vitralls pel seu compte, creant un taller propi al carrer Bailèn, número 72, l’any 1887. Relacionat amb els artistes i arquitectes més rellevants del moment, va ser col•laborador habitual en les obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.
El 1890 Antoni Rigalt i Blanch es va associar amb la família Granell, creant l’empresa “Antoni Rigalt y Compañía, sociedad en comandita”, en la que participaren com a socis els germans Jeroni F., Mercedes i Teresa Granell i Manresa, i la mare de tots ells, Josefina Manresa i Sagarra. En aquesta societat Antoni Rigalt va ser nomenat gerent, a més d’exercir la direcció tècnica i artística del taller, mentre que els membres de la família Granell actuaren només com a accionistes. Jeroni Francesc de Paula Granell i Manresa (1868-1931), arquitecte i fill del mestre d’obres Jeroni Granell i Mundet (1834-1889), compaginava la seva carrera amb la gestió de l’empresa de vitralls a la qual progressivament s'hi aniria vinculant més.

Als voltants de 1899 els locals del taller i la botiga es traslladen als baixos d’un edifici al carrer Mallorca, 261, construït per Jeroni F. Granell i Manresa, en el que també hi residia, connectat amb els baixos del carrer Enric Granados, 46.|L’any 1903 la societat canvia de nom passant a denominar-se “Rigalt, Granell y Compañía”. Està motivat pel canvi en l’accionariat, que l’integraran Antoni Rigalt, Jeroni F. Granell i Manresa i Josep Maria Bartomeu i Baró, marit de Teresa Granell i Manresa. Antoni Rigalt mantenia només la direcció tècnica del negoci, mentre que la gerència passava a mans dels altres dos socis. Durant l’etapa de la direcció artística d’Antoni Rigalt, el taller va realitzar les seves obres més importants i emblemàtiques, coincidint amb l’època del modernisme.

El 1914, amb la mort d’Antoni Rigalt i Blanch es produeixen alguns canvis: Jeroni F. Granell i Manresa passa a dirigir l’empresa i el 1915 s’incorpora com a soci el fill d’Antoni Rigalt, Lluís Rigalt i Corbella (1888-1960). Lluís Rigalt va estudiar a l’Escola Llotja de Barcelona i aprengué l’ofici de vitraller de la mà del seu pare. Restà a l’empresa fins l’any 1922 en que, per desavinences amb la família Granell, l’abandonà, creant un taller propi, “Rigalt y Bulbena”. Posteriorment a la seva marxa, es va canviar el nom de la societat pel de “Granell y Compañía”, i el 1923 ingressarà com a soci Jeroni Granell i Bartomeu (1892-1973), fill de Jeroni Granell i Manresa, amb estudis no finalitzats d’arquitectura. Aquest va exercir durant la resta de la seva vida la gerència de l’empresa de vitralls, de la qual se’n fa càrrec a partir del 1931, arran de la mort del seu pare.

Durant els anys de la Guerra Civil espanyola el sector del vitrall artístic, com molts altres sectors industrials, va ser col•lectivitzat. En aquest període, el taller Granell va actuar com a capçalera que centralitzava la major part del material i eines d’altres empreses. Un cop finalitzada la guerra, Jeroni Granell i Bartomeu va tornar a fer-se càrrec de la direcció del taller. En la postguerra van treballar principalment en la restauració i creació de nous vitralls que havien estat malmesos o destruïts al llarg del conflicte bèl•lic, molts cops per encàrrec del Servicio Nacional de Regiones Devastadas.

El taller tornarà a tenir una gran producció de vitralls entre els anys 40 i 60 del segle XX. En un primer moment adoptaran estils historicistes, encara que més endavant portaran a terme obres amb estils més moderns, gràcies als pintors que treballaven per ells en el disseny de vitralls, com Francesc Labarta, Antoni Vila Arrufat o Llucià Navarro, entre d’altres.

A finals dels anys 50, i sobretot durant els anys 60 i 70 del segle XX, van incorporar la nova tècnica de la vidriera de ciment dins de les seves produccions. Així mateix, cap a l’any 1966 es produí un canvi de nom en la societat passant-se a dir Granell S.A. En aquest moment el taller estava dirigit per Jeroni Granell i Carbonell, fill del Jeroni Granell i Bartomeu i, posteriorment, pels fills d’aquest, Jeroni i Raimon Granell. Fins al seu tancament, l’any 1984, van comptar amb la col•laboració de pintors com Narcís Pons, Jordi Alumà o Joan Vila Grau, combinant els treballs de vidre a l’àcid, vidriera artística i vidriera de ciment, de motius realistes i abstractes.

El taller estava organitzat en dues grans divisions: la de vidre pla o industrial i la de vidre artístic, i aquesta es subdividia en les seccions de vitrall emplomat, vidre de ciment i vidre l’àcid.|Pel que fa als dissenyadors dels projectes, durant la vinculació d’Antoni Rigalt a l’empresa, aquest feia personalment la major part dels dibuixos dels vitralls. L’empresa contractava també dibuixants externs, sobretot després de la seva mort, i es troben dissenys d’Oleguer Junyent, Josep Pey, Joaquim Mir o Feliu Mestres.

Del taller dels Rigalt i Granell van sorgir algunes de les obres de vitralls més importants del modernisme català, com les realitzades pel Palau de la Música Catalana, la Casa Lleó Morera a Barcelona o la Casa Navàs de Reus. Treballaren en les obres dels arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Enric Sagnier, August Font i Carreres, entre d’altres. També portaren a terme un gran nombre de restauracions de vitralls medievals, com els de la Catedral de Lleó o del monestir de Santes Creus.

El taller participà en nombroses exposicions, sobretot en el període de direcció d’Antoni Rigalt, en moltes de les quals va ser guardonada: a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888; l’Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas de Barcelona, els anys 1892, 1896 i 1898; l’Exposición de Bellas Artes a Madrid el 1899; l’Exposición Nacional de Arte el 1900; l’Exposición Internacional de Arte a Barcelona el 1907 i 1911; l’Exposició Universal de Barcelona el 1929; l’Exposición Nacional de Artes Decorativas el 1947.

L’àmbit geogràfic de la producció del taller va ser, majoritàriament, edificis de la ciutat de Barcelona, així com encàrrecs de la resta de Catalunya, alguns de diferents indrets d’Espanya i, fins i tot, de l’estranger, sobretot a Amèrica del Sud.

Les tipologies d’ubicacions en els que s’aplicaven els vitralls eren diverses. Els destinataris principals eren edificis religiosos, i tant es podien aplicar en les esglésies i catedrals ja existents com en les noves que es crearen durant la construcció de l’Eixample barceloní. També en col•legis, seminaris o oratoris d’habitatges. A partir del segle XX el vitrall penetrà també en l’arquitectura civil privada i els seus destinataris seran els habitatges habituals i cases d’estiueig de l’alta burgesia. També en seran clients establiments comercials, organismes públics o institucions privades.

Els estils artístics seguits pel taller van ser diversos: de 1890 a 1899 predomina l’historicisme, normalment amb vitralls d’estil neogòtic per a edificis religiosos i neorenaixentista per als habitatges. Des de 1900 fins a meitat de la primera dècada del segle XX es fa present l’estil modernista, amb influències de l’Art Nouveau francès, del secessionisme vienès o l’abstracció de Mackintosh. Cap als anys 20 es consolidarà una tendència noucentista, marcada pel classicisme i l’estilització de les formes, encara que també hi trobem algun exemple Art Déco. Després de la Guerra Civil hi haurà un retorn als models historicistes, principalment neogòtics per als vitralls eclesiàstics. Poc a poc els models evolucionaran cap a formes més abstractes.

Resultats 501 a 600 de 3115