A finals dels anys 50, i sobretot durant els anys 60 i 70 del segle XX, van incorporar la nova tècnica de la vidriera de ciment dins de les seves produccions. Així mateix, cap a l’any 1966 es produí un canvi de nom en la societat passant-se a dir Granell S.A. En aquest moment el taller estava dirigit per Jeroni Granell i Carbonell, fill del Jeroni Granell i Bartomeu i, posteriorment, pels fills d’aquest, Jeroni i Raimon Granell. Fins al seu tancament, l’any 1984, van comptar amb la col·laboració de pintors com Narcís Pons, Jordi Alumà o Joan Vila Grau, combinant els treballs de vidre a l’àcid, vidriera artística i vidriera de ciment, de motius realistes i abstractes.

El taller estava organitzat en dues grans divisions: la de vidre pla o industrial i la de vidre artístic, i aquesta es subdividia en les seccions de vitrall emplomat, vidre de ciment i vidre l’àcid.

Pel que fa als dissenyadors dels projectes, durant la vinculació d’Antoni Rigalt a l’empresa, aquest feia personalment la major part dels dibuixos dels vitralls. L’empresa contractava també dibuixants externs, sobretot després de la seva mort, i es troben dissenys d’Oleguer Junyent, Josep Pey, Joaquim Mir o Feliu Mestres.

El taller participà en nombroses exposicions, sobretot en el període de direcció d’Antoni Rigalt, en moltes de les quals va ser guardonada: a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888; l’Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas de Barcelona, els anys 1892, 1896 i 1898; l’Exposición de Bellas Artes a Madrid el 1899; l’Exposición Nacional de Arte el 1900; l’Exposición Internacional de Arte a Barcelona el 1907 i 1911; l’Exposició Universal de Barcelona el 1929; l’Exposición Nacional de Artes Decorativas el 1947.

Els estils artístics seguits pel taller van ser diversos: de 1890 a 1899 predomina l’historicisme, normalment amb vitralls d’estil neogòtic per a edificis religiosos i neorenaixentista per als habitatges. Des de 1900 fins a meitat de la primera dècada del segle XX es fa present l’estil modernista, amb influències de l’Art Nouveau francès, del secessionisme vienès o l’abstracció de Mackintosh. Cap als anys 20 es consolidarà una tendència noucentista, marcada pel classicisme i l’estilització de les formes, encara que també hi trobem algun exemple Art Déco. Després de la Guerra Civil hi haurà un retorn als models historicistes, principalment neogòtics per als vitralls eclesiàstics. Poc a poc els models evolucionaran cap a formes més abstractes.

Josep Maria Massana i Josep Maria Tremoleda han dissenyat junts durant tota la seva trajectòria professional, editant els seus dissenys a l'empresa Mobles 114, de la qual en són socis i fundadors.

Josep Maria Massana i Josep Maria Tremoleda han dissenyat junts durant tota la seva trajectòria professional, editant els seus dissenys a l'empresa Mobles 114, de la qual en són socis i fundadors.

Josep Maria Massana i Josep Maria Tremoleda han dissenyat junts durant tota la seva trajectòria professional, editant els seus dissenys a l'empresa Mobles 114, de la qual en són socis i fundadors.

El 1914, amb la mort d’Antoni Rigalt i Blanch es produeixen alguns canvis: Jeroni F. Granell i Manresa passa a dirigir l’empresa i el 1915 s’incorpora com a soci el fill d’Antoni Rigalt, Lluís Rigalt i Corbella (1888-1960). Lluís Rigalt va estudiar a l’Escola Llotja de Barcelona i aprengué l’ofici de vitraller de la mà del seu pare. Restà a l’empresa fins l’any 1922 en que, per desavinences amb la família Granell, l’abandonà, creant un taller propi, “Rigalt y Bulbena”. Posteriorment a la seva marxa, es va canviar el nom de la societat pel de “Granell y Compañía”, i el 1923 ingressarà com a soci Jeroni Granell i Bartomeu (1892-1973), fill de Jeroni Granell i Manresa, amb estudis no finalitzats d’arquitectura. Aquest va exercir durant la resta de la seva vida la gerència de l’empresa de vitralls, de la qual se’n fa càrrec a partir del 1931, arran de la mort del seu pare.

Durant els anys de la Guerra Civil espanyola el sector del vitrall artístic, com molts altres sectors industrials, va ser col·lectivitzat. En aquest període, el taller Granell va actuar com a capçalera que centralitzava la major part del material i eines d’altres empreses. Un cop finalitzada la guerra, Jeroni Granell i Bartomeu va tornar a fer-se càrrec de la direcció del taller. En la postguerra van treballar principalment en la restauració i creació de nous vitralls que havien estat malmesos o destruïts al llarg del conflicte bèl·lic, molts cops per encàrrec del Servicio Nacional de Regiones Devastadas.

El taller tornarà a tenir una gran producció de vitralls entre els anys 40 i 60 del segle XX. En un primer moment adoptaran estils historicistes, encara que més endavant portaran a terme obres amb estils més moderns, gràcies als pintors que treballaven per ells en el disseny de vitralls, com Francesc Labarta, Antoni Vila Arrufat o Llucià Navarro, entre d’altres.

Josep Maria Massana i Josep Maria Tremoleda han dissenyat junts durant tota la seva trajectòria professional, editant els seus dissenys a l'empresa Mobles 114, de la qual en són socis i fundadors.

Del taller dels Rigalt i Granell van sorgir algunes de les obres de vitralls més importants del modernisme català, com les realitzades pel Palau de la Música Catalana, la Casa Lleó Morera a Barcelona o la Casa Navàs de Reus. Treballaren en les obres dels arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Enric Sagnier, August Font i Carreres, entre d’altres. També portaren a terme un gran nombre de restauracions de vitralls medievals, com els de la Catedral de Lleó o del monestir de Santes Creus.

Les tipologies d’ubicacions en els que s’aplicaven els vitralls eren diverses. Els destinataris principals eren edificis religiosos, i tant es podien aplicar en les esglésies i catedrals ja existents com en les noves que es crearen durant la construcció de l’Eixample barceloní. També en col·legis, seminaris o oratoris d’habitatges. A partir del segle XX el vitrall penetrà també en l’arquitectura civil privada i els seus destinataris seran els habitatges habituals i cases d’estiueig de l’alta burgesia. També en seran clients establiments comercials, organismes públics o institucions privades.

Josep Maria Massana i Josep Maria Tremoleda han dissenyat junts durant tota la seva trajectòria professional, editant els seus dissenys a l'empresa Mobles 114, de la qual en són socis i fundadors.

L’any 1903 la societat canvia de nom passant a denominar-se “Rigalt, Granell y Compañía”. Està motivat pel canvi en l’accionariat, que l’integraran Antoni Rigalt, Jeroni F. Granell i Manresa i Josep Maria Bartomeu i Baró, marit de Teresa Granell i Manresa. Antoni Rigalt mantenia només la direcció tècnica del negoci, mentre que la gerència passava a mans dels altres dos socis. Durant l’etapa de la direcció artística d’Antoni Rigalt, el taller va realitzar les seves obres més importants i emblemàtiques, coincidint amb l’època del modernisme.

L’àmbit geogràfic de la producció del taller va ser, majoritàriament, edificis de la ciutat de Barcelona, així com encàrrecs de la resta de Catalunya, alguns de diferents indrets d’Espanya i, fins i tot, de l’estranger, sobretot a Amèrica del Sud.

L’Agrupació de Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives (ADI FAD), neix sota el nom d'Instituto de Diseño Industrial de Barcelona, el 1957. Davant les dificultats per a aconseguir una autorització oficial pel reconeixement de l’associació, els seus representants decideixen oficialitzar-la com a secció d’una entitat que ja existia, Foment de les Arts Decoratives. L’entitat finalment es va constituir sota el nom d’Agrupació de Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives, (ADI-FAD), el 1960. Des d’un primer moment, i com a entitat pionera en disseny industrial al país, l’entitat treballà per la promoció del disseny amb l’organització de conferències, exposicions i seminaris, però per sobre de tot destaca per la creació dels Premis Delta el 1961. Aquests premis distingien anualment els productes de fabricació nacional que destacaven tant pel seu disseny com per la seva funcionalitat. Convertits en referents de la innovació en el disseny a Espanya, aquests premis es complementaren a partir del 1976 amb la Medalla ADI, que distingia els productes presentats per estudiants de disseny de tot el país. Ambdós premis mantingueren una continuïtat anual fins el 1993, moment en que passaren a ser bianuals, esquema que es repeteix fins a l’actualitat. Aquesta activitat de promoció del disseny es complementava amb activitats més corporativistes, com la borsa de treball, l’assessorament jurídic o la difusió dels projectes realitzats pels associats entre el món empresarial. Com a única institució dedicada al disseny industrial a Espanya, ADI FAD va assumir des dels primers anys de la seva existència la representació del disseny industrial espanyol dins les associacions internacionals de disseny, com ICSID o BEDA. Membre permanent de les comissions executives de les dues entitats durant les dècades de 1960 i 1970, el ressò internacional d’ADI FAD arribarà amb l’organització de l’assemblea i el congrés general de l’ICSID a Eivissa el 1971. Durant les dècades de 1980 i 1990 l’aparició d’altres associacions dins l’àmbit del disseny nacional, que treballaven més enfocades a resoldre els problemes professionals dels seus associats, farà que ADI FAD centri la seva actuació en la promoció del disseny industrial i l’organització del Premis Delta i la Medalla ADI.