S'estan mostrant 3115 resultats

Registre d'autoritat

Casa Pallarols

  • MDB0001
  • Organisme
  • 1842 / 1965

L’any 1842 Josep Pallarols va fundar un establiment al carrer Consolat, número 19 de Barcelona. L’any 1887 el seu fill Magín Pallarols Merly va continuar amb el negoci Casa Pallarols, que posteriorment va passar a ubicar-se al Passeig de Gràcia, número 44. També existia un taller al carrer Avenir, número 22, de Barcelona, que l’any 1935 va desaparèixer en un incendi. Al voltant de l'any 1931 s'amplia el negoci amb un local al carrer Consell de Cent número 335-337 i, més endavant, també al número 339. L’any 1949 es deixa lliure el local de Passeig de Gràcia.

L’any 1919 l'empresa va ser nomenada Proveïdor de la Reial Casa i al mes de maig de 1924 s’anunciava l'agençament per l’empresa, dels dormitoris, el despatx i la sala d’estar del Palau Reial de Pedralbes. L’any 1948 tornarien a fer l'agençament de diverses estances. Durant el mateix any la botiga va inaugurar uns nous locals per la necessitat d’espais per exposar els productes.

L'octubre de 1926, Magín Pallarols cedeix la direcció de l’empresa al seu fill Juan Pallarols Colomer, qui n'havia estat gerent durant 10 anys.

L’any 1954 l’empresa canvia de política, deixant de ser distribuïdora de mobles per passar a dedicar-se únicament al mobiliari d’encàrrec i exportació. Uns anys després, però, es tornen a ampliar les activitats de l’empresa. La seva activitat finalitza l’any 1965 amb la mort de Juan Pallarols.

Durant els anys d’activitat la Casa Pallarols va rebre diversos premis: la Medalla d’Or de l’exposició de San Francisco de Califòrnia (1916), Gran Premi i Medalla d’Or de l’Exposició del Moble de Barcelona (1923), Gran Premi de l’Exposició Universal de Filadèlfia (1926) i Gran Premi amb Medalla d’Or de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).

A més, va dur a terme projectes de prestigi, com les dues instal·lacions del Palau de Pedralbes (1923 i 1948), la del Cercle del Liceu (1924), la de la Companyia Transatlàntica (1924), la de la Capitania General de Catalunya (1927), la del Palacio de Miraflores, residència del president de la República de Veneçuela (1929) o la de la Compañía General Española de Seguros (1954).

Montaner y Simón

  • MDB0004
  • Organisme
  • 1867 / 1981

Montaner y Simón és una editorial fundada a Barcelona l'any 1867 per Ramon Montaner i Vila (1832-1921) i Francesc Simón i Font (1843-1923). En poc temps esdevé l'editorial de més envergadura a Espanya, tant pel volum de producció i treballadors, com per la qualitat de les seves publicacions. També és la principal exportadora a Amèrica, on arriba a acords amb empreses del continent, en bona part propietat de catalans, per a actuar-ne com a sucursals. L’editorial representa un bon exemple de concòrdia entre l’art i la indústria: beneficiant-se del procés d'industrialització, amb l’ús de nous sistemes de reproducció i mecanització de la impremta tradicional, aconseguiren resultats acurats, artístics i de luxe. Entre les seves publicacions destaquen obres monumentals en diversos volums, com és la “Historia general del arte”, dirigida per Lluís Domènech i Montaner, la “Biblioteca universal ilustrada”, el “Diccionario enciclopédico hispano-americano de ciencias, artes y literatura”, la “Geografía universal” i les revistes “La ilustración artística” i “El salón de la moda”. L’editorial té diferents seus fins l'any 1879, quan Ramon Montaner encarrega la construcció d’un edifici nou al carrer Aragó de Barcelona al seu nebot, Lluís Domènech i Montaner (1849-1923).

Desapareguts els fundadors a principis dels anys vint del segle XX, l’editorial passa a mans dels hereus, Júlia Montaner de Capmany, Ricard de Capmany i Santiago Simón i, més endavant, a Ramon de Capmany i Montaner, que continuen la línia editorial dels seus antecessors. José María González Porto (1896-1975), antic corresponsal de l’empresa a l’Amèrica Llatina, va adquirir l’editorial l'any 1956. Molts anys abans havia emigrat des de Galícia a Cuba i, finalment, a Mèxic, des d’on havia construït un imperi editorial amb la creació d'empreses a diversos països d’Amèrica del Sud, entre les quals la Unión Tipográfica Editorial Hispano-Americana (UTEHA) l’any 1937. Sota la seva direcció, la Montaner y Simón publica, sobretot, diccionaris i enciclopèdies, al costat d’obres tècniques de divulgació. Pocs anys després de la mort de González Porto els hereus venen l’editorial a Tallers Offset Nerecan i, finalment, l’empresa fa fallida el 1981.

Montllor Bros

  • MDB0005
  • Organisme
  • [1909 / 1928]

Salvador Montllor i Pujal va néixer a Sabadell (1886-1928).

Es va dedicar al negoci de antiguitats entre Barcelona y New York. Tenia una botiga anomenada Galeria Montllor al carrer Freneria i un magatzem al carrer Mercaders.

Josep Montllor i Pujal (1883-1960), germà de Salvador i Jaume, era antiquari i historiador, va emigrar als Estats Units l'any 1905, on es va establir. Es va dedicar al negoci de les antiguitats i va fundar, juntament amb els seus germans la coneguda cadena Spanish Antique Shop amb botigues a Nova York, Palm Beach, i Tampa.

Va ser un dels negocis més acreditats en el seu ram. Integrat a la vida dels catalans residents a Nova York, fou un dels fundadors del "Butlletí d'Informació. Comitè Cultural Català de New York" i participà en totes les activitats catalanes d'aquella ciutat.

Salvador Montllor i Pujal es va dedicar, entre els anys 1923 i 1925, a exportar objectes antics i peces d'art des de Barcelona cap als Estats Units cap a les botigues que els seus germans tenien allà.

Va exportar una quantitat molt gran d'antiguitats, un total de 21 enviaments. Entre les antiguitats exportades predomina el mobiliari català dels segles XVII i XVIII i la ceràmica (de reflexos metàl•lics, rajoles d’oficis, forja, tapissos, etc., i pocs exemplars d’escultura i pintura medieval).

L'Estat veient la sortida d'antiguitats cap els Estats Units, va regular amb el Reial Decret de 16 de febrer de 1922 l'exportació d'objectes artístics, als articles 29 al 32. A partir d’aquest decret es van crear comissions valoradores d’objectes artístics susceptibles de ser exportat, dependents del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. A Barcelona hi havia una comissió, encarregada de la duana de Portbou i la del port de Barcelona.

L’exportador d’antiguitats havia de presentar una sol•licitud a la comissió i aquesta emetia un informe a partir del qual a Madrid concedien o denegaven el permís d’exportació.

L'any 1924 la comissió valoradora d'objectes artístics féu notar a la Junta de Museus del gran nombre d’exemplars d’art decoratiu que sortia de Catalunya, tot apuntant que havia arribat el moment de crear a Barcelona un museu d’arts decoratives.
Hi ha constància al fons que entre els anys 1922 i 1928 els germans Montllor van continuar amb el seu negoci de venda d'antiguitats i subhastes als Estats Units.

Salvador Montllor es va casar amb Concepció Puigvert i Budó va tenir tres fills John (1919) Joseph, i Peter (1923) Montllor Puigvert. Els seus fills van continuar amb el negoci i en concret Peter fou antiquari especialitzat en el Renaixement espanyol i italià, en mobiliari i art decoratiu anglès i francès dels segles XVIII i XIX, així com en catifes perses i xineses. La família Montllor, l'any 1937, amb l'esclat de la guerra civil es va traslladar als Estats Units.

John participà a la Segona Guerra Mundial, patí els bombardejos alemanys sobre Londres i participà en l'entrada aliada a París. En acabar la guerra treballà a la productora cinematogràfica Paramount Pictures Corp., al departament d'adaptació en castellà i portuguès per al mercat d'Amèrica Llatina, primer com a assistent de Joan Ventura i Sureda (1946 - 1960) i més tard com a cap (1960 - 1970). Entre 1970 i 1985 dirigí l'estructura comuna dels departaments d'adaptació de les productores fusionades Paramount, Universal Pictures, MGM i United Artists.

En companyia del seu germà Peter, participà molt activament en les iniciatives del Centre Català de Nova York i altres entitats catalanes a la capital nord-americana (Comitè Català Antifeixista de Nova York). Mitjançant la publicació de Catalan Newsletter (1964 - 1966) impulsà el coneixement de la causa catalana a les Nacions Unides i l'opinió pública internacional. Fou membre del Consell Nacional Català, delegat a Nova York d'Estat Català i membre de la Comissió Pro Front Nacional de Catalunya.

Montllor, Salvador, 1886-1928

  • MDB0006
  • Persona
  • 1886 / 1928

Salvador Montllor i Pujal (Sabadell, 1886-1928) es va dedicar al comerç d'antiguitats entre Barcelona i Nova York. Va crear un establiment anomenat Galeria Montllor al carrer Freneria, núm. 5 i un magatzem al carrer Mercaders, 24 de Barcelona. Entre els anys 1923-1925, es va dedicar a exportar objectes artístics des de Barcelona cap als EUA per a les tendes que tenien els seus germans. L’any 1937, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, la família es va traslladar definitivament als Estats Units. Casat amb Concepció Puigvert i Budó, va tenir tres fills: Joseph, John i Peter Montllor Puigvert, els quals van ser continuadors del negoci familiar d'antiguitats.

Bastida, Asunción, 1902-1995

  • MDB0011
  • Persona
  • 1902 / 1995

Asunción Bastida Pibernat (Barcelona, 1902-1995), va dirigir una casa d'alta costura situada al Passeig de Gràcia 96, de Barcelona. El seu pare li va prohibir dedicar-se a la costura i no va ser fins que Bastida es va casar amb Marcelino Mases, que finalment va poder dedicar-se a la moda. Els seus primers passos en el món de la costura van ser el 1926 quan va obrir un negoci de gènere de punt a Barcelona, al carrer Girona. Va exposar a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, on es va donar a conèixer la moda feta a Catalunya. Més tard es va traslladar a la Gran Via, amb el nom "Modas Mases de Asunción Bastida", dedicada ja a l'alta costura. El 1934 va obrir una sucursal a Madrid. Va participar amb gran èxit a l'Exposición del Arte del Vestir de 1935, celebrada a Barcelona. Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola Bastida va tancar ambdós establiments. El 1939 va viatjar a Itàlia i va mantenir contacte amb les grans cases de moda de Milà i Roma. Va reobrir a finals de l'any 1939 el seu establiment a Barcelona, començant a presentar col·leccions de forma regular.

Va formar part de la Cooperativa de Alta Costura i va fer desfilades amb la resta dels associats a partir del 2º Salón de la Moda Española, celebrat a Barcelona a la Cúpula del Cine Coliseum. Va continuar tenint obertes dues seus, una a Barcelona i l'altra a Madrid, i també va fer desfilades regulars a Sevilla, essent una de les modistes més cèlebres de l'època juntament amb Pedro Rodríguez.|Va pertànyer al nucli dels anomenats Cinco Grandes de la Cooperativa de Alta Costura. En un moment de la seva carrera Bastida obtingué l'autorització de Christian Dior per a reproduir els seus models i poder-los firmar amb la marca Dior.

En l'àmbit internacional, la Cooperativa Bastida va presentar col·leccions als Estats Units durant la dècada de 1960, entre les quals destaca la de l'any 1963 a Miami i la de l'any 1965 a Nova York. Va treballar sovint creant vestuari per al cinema espanyol dels anys quaranta i cinquanta. Una de les seves principals troballes va ser la utilització del cotó i el lli en els vestits de nit i de festa, així com els brodats fantasiosos, influïts per la indumentària regional i pel modernisme català. De fet tenia la seu instal·lada a la que havia estat domicili del pintor Ramon Casas, al Passeig de Gràcia de Barcelona, on va respectar la decoració original de 1898.

La casa Bastida va ser una de les primeres en dedicar una secció a boutique i prêt-à-porter, que va denominar Asunción Bastida Sport. Amb la col·laboració del modista francès Jacques Heim, a la dècada de 1950 va crear una línia jove, anomenada Jeunes Filles.

Des de 1952 fins a 1968 va ser directora de la revista El boletín de la moda. El 1970 va tancar oficialment la seva casa de costura tot i que va continuar treballant amb el nom d'Asunción Bastida S. A. fins l'any 1975.

Rigalt, Granell y Cía.

  • MDB0013
  • Organisme
  • 1903 / 1923

El taller de vitralleria Rigalt, Granell y Cía., era un dels més destacats de Catalunya per la magnitud de la seva obra i per la gran qualitat tècnica de les seves peces.

Aquesta empresa barcelonina es va crear l’any 1890 amb el nom comercial d’Antoni Rigalt y Cía. fruit de l’associació entre l’artista vitraller Antoni Rigalt i Blanch i la família Granell (en Jeroni, la seva mare i les seves dues germanes, excepte amb en Jeroni Granell i Mundet perquè en el moment de la creació de la societat ja havia mort). Posteriorment, entre els anys 1903 i 1923 es va dir Rigalt, Granell y Cía. En aquest període s’incorpora José María Bartomeu Baró i abandona la societat tota la família Granell, excepte en Jeroni F. Granell, encara que seguiran rebent part dels beneficis de l’empresa al llarg dels anys. El canvi de nom es deu a que, malgrat que en un principi la família Granell era exclusivament sòcia capitalista de l’empresa i l’Antoni Rigalt s’encarregava de la gestió integral del taller, a partir de 1903, en Granell i en Bartomeu prenen les regnes de la gerència, deixant a l’Antoni Rigalt exclussivament la direcció artística del taller.

Antoni Rigalt, era l’artista artesà de l’empresa. Format a la Llotja com a dibuixant, professionalment ja havia treballat en obres importants abans d’associar-se amb en Granell i Bartomeu; de fet, ja era col·laborador habitual en les obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Jeroni F. Granell i Manresa era arquitecte i compaginava la seva carrera amb l’empresa de vitralls, de la qual en un principi n’era solament soci inversor, però poc a poc s'hi va anar vinculant més, fins que l'any 1914, a la mort d’en Rigalt, es farà càrrec de l’empresa abandonant, fins i tot, la seva feina com arquitecte. El tercer soci, Josep Bartomeu, és el més desconegut de tots tres. Cunyat d’en Granell, tenia un paper dins de la societat com a inversor. L’any 1915 s’incorpora a l’empresa Lluís Rigalt, a la mort del seu pare Antoni, fins el 1922 en que l’abandona.

A partir de 1923, Jeroni Granell Bartomeu (1892-1973), fill de Jeroni F. Granell Manresa, s’incorpora a la societat com a conseqüència de la marxa de Lluís Rigalt de l’empresa i aquesta passa a dir-se Granell i Cia. Se’n fa càrrec a partir del 1931, arrel de la mort del seu pare.

El taller estava situat al carrer Enric Granados, 46, fent cantonada amb la botiga, que tenia l’entrada pel carrer Mallorca, 219.

Aquesta empresa va ser una de les impulsores de la creació de noves vidrieres modernistes. De l’obrador d’aquest taller van sorgir algunes de les obres en vidre més importants del modernisme català, com les executades pel Palau de la Música Catalana, la Casa Lleó Morera a Barcelona o la Casa Navàs de Reus, totes obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, entre moltes altres.

Portà a terme també un gran nombre de restauracions de vitralls, com els de la Catedral de Lleó o del monestir de Santes Creus.

En els dissenys de les obres dutes a terme per aquest taller van col·laborar grans artistes, com Joaquim Mir, Josep Renom o Apel·les Mestres. Els arquitectes contemporanis de més renom els encarregaven la fàbricació dels vitralls per embellir les seves construccions. Treballaren en les obres de Lluís Domènech i Montaner, Enric Sagnier, August Fon i Carreres, entre molts d'altres.

Encara que la majoria de les obres sortides d’aquest taller eren encàrrecs per a edificis de la ciutat de Barcelona, també reben comandes de la resta de Catalunya, algunes de diferents indrets d’Espanya i, fins i tot, de l’estranger, sobretot per l’Amèrica del Sud.

ADI FAD

  • MDB0014
  • Organisme
  • 1960 /

L’Agrupació de Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives (ADI FAD), neix sota el nom d'Instituto de Diseño Industrial de Barcelona, el 1957. Davant les dificultats per a aconseguir una autorització oficial pel reconeixement de l’associació, els seus representants decideixen oficialitzar-la com a secció d’una entitat que ja existia, Foment de les Arts Decoratives. L’entitat finalment es va constituir sota el nom d’Agrupació de Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives, (ADI-FAD), el 1960. Des d’un primer moment, i com a entitat pionera en disseny industrial al país, l’entitat treballà per la promoció del disseny amb l’organització de conferències, exposicions i seminaris, però per sobre de tot destaca per la creació dels Premis Delta el 1961. Aquests premis distingien anualment els productes de fabricació nacional que destacaven tant pel seu disseny com per la seva funcionalitat. Convertits en referents de la innovació en el disseny a Espanya, aquests premis es complementaren a partir del 1976 amb la Medalla ADI, que distingia els productes presentats per estudiants de disseny de tot el país. Ambdós premis mantingueren una continuïtat anual fins el 1993, moment en que passaren a ser bianuals, esquema que es repeteix fins a l’actualitat. Aquesta activitat de promoció del disseny es complementava amb activitats més corporativistes, com la borsa de treball, l’assessorament jurídic o la difusió dels projectes realitzats pels associats entre el món empresarial. Com a única institució dedicada al disseny industrial a Espanya, ADI FAD va assumir des dels primers anys de la seva existència la representació del disseny industrial espanyol dins les associacions internacionals de disseny, com ICSID o BEDA. Membre permanent de les comissions executives de les dues entitats durant les dècades de 1960 i 1970, el ressò internacional d’ADI FAD arribarà amb l’organització de l’assemblea i el congrés general de l’ICSID a Eivissa el 1971. Durant les dècades de 1980 i 1990 l’aparició d’altres associacions dins l’àmbit del disseny nacional, que treballaven més enfocades a resoldre els problemes professionals dels seus associats, farà que ADI FAD centri la seva actuació en la promoció del disseny industrial i l’organització del Premis Delta i la Medalla ADI.

Badrinas Mobles Moderns

  • MDB0015
  • Organisme
  • 1928 / 1937

Badrinas Mobles Moderns i Sala d’Exposicions va ser fundada per Antoni Badrinas a l’any 1928. Es va especialitzar en l’agençament d’habitacions, catifes, porcelanes, ceràmiques i teles estampades. Els tallers on realitzava els mobles es trobaven al carrer Neptú i a Dr Rizal. En la sala d’exposicions situada a la mateixa tenda va passar tota una generació d’artistes: Grau Sala, Opisso, LLauradó, Solanich, Rebull, Comelaran, Daura, Àngel Ferrant. Es dona a conèixer nous artistes com l’arpista Rosa balcells i la guitarrista Rosa Llobet, es donen conferències i s’organitzen tot tipus de manifestacions artístiques. A l’any 1937 amb la incautació i desballestament del taller, la sala d’art i la botiga de la Diagonal, no van tornar a obrir mai. Es clou un gran període d’Antoni Badrinas

Casa Joan Busquets

  • MDB0016
  • Organisme
  • 1840 / 1946

La fundació de la Casa, l’any 1840, coincideix de ple amb el desenvolupament de la Barcelona industrial.

La família Busquets era originària de la vila de Guimerà. Sebastià Busquets i Minguell –teixidor de lli- i Francesca Cornet i Florença van traslladar-se a Tarragona. Un cop instal·lats allà, sembla que un altre familiar, Pere Busquets, va muntar un taller d’ebenisteria. Probablement Josep Busquets, fill primogènit de Sebastià i Francesca, devia fer allà l’aprenentatge de l’ofici i el 1840 va obrir un taller propi a Barcelona. D’altra banda, l’any 1845 neix a Tarragona Joan Busquets i Cornet, el qual s’incorporarà al negoci cap al 1865.

Josep Busquets va fundar la botiga-taller l'any 1840 al Carrer de la Ciutat número 9 de Barcelona. A la dècada de 1860, es van incorporar al negoci els seus germans Miquel, Marc Antoni i Joan.

El 1878, després de la mort d’en Josep, la Casa passa a denominar-se Busquets Hermanos segons l’acta de constitució de la societat. L’any següent va ampliar-se la participació en el negoci familiar amb Francesca Cornet, vídua de Busquets, i Maria Busquets i Minguell, filla de Josep Busquets i Cornet, canviant novament el nom de l’obrador per Busquets, Hermanos y Compañía. En arribar l’any 1880, però, torna a figurar el nom de Busquets Hermanos als inventaris.

Joan Busquets i Cornet devia ser una persona de caràcter emprenedor i inquiet que des d’un principi va exercir un paper destacat al taller familiar. L’any 1888 Joan Busquets i Cornet passa a ser el cap del taller i amb la denominació d’”ebenista-tapisser” equipara les dues especialitats al mateix nivell. En aquell moment el taller passa a denominar-se Casa Juan Busquets.

Aquest mateix any, a l’Exposició Universal de Barcelona, Joan Busquets i Cornet guanya una medalla d’or per la bona instal·lació i per distingir-se en els treballs de tapisseria. La feina es va anar intensificant i es va fer necessària l’ampliació del taller amb els baixos i el primer pis del carrer de Bellafila, número 3.

Després de l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona el 1898 comença a aparèixer a la premsa la denominació de Joan Busquets e hijo.

Aquest nom es refereix a Joan Busquets i Jané, que es va formar a l'Escola de la Llotja de Barcelona com a ebenista i com a tècnic de disseny de mobiliar, i des de principis de la dècada dels noranta ja col·laborava a la Casa Busquets realitzant els dibuixos de dissenys de mobles. El curs 1895-96 acaba els estudis i l'Escola li atorga una borsa de viatge per visitar els museus espanyols.

L’any 1896 Joan Busquets i Jané rep una menció honorífica per projectes de mobiliari a l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. El seu treball como a projectista de l'empresa anirà prenent més importància a partir del 1898, moment en que Busquets i Jané realitza el primer dibuix aquarel·lat de tendència modernista.

L’any 1917 es trasllada el local al Passeig de Gràcia, número 36; un local amb soterrani que podia albergar el taller en el pis inferior.

L'any 1925 s’inaugura l'Exposició d'Arts Décoratifs Modernes de París. Amb aquesta mostra es difon i popularitza l'art dèco. Busquets i Jané participa amb un menjador de formes rectes, més funcionals i pròpies del dèco, també anomenat "moble modern". A partir d'aquest moment l'estil modern és la línia que segueix el nou disseny, allunyat de formes modernistes i gòtiques.

Durant la dècada dels trenta la casa Busquets produeix gran quantitat de mobles d'estil déco, producció que queda temporalment interrompuda durant la Guerra Civil. A més, canvia l'estructura de l'empresa, separant-se el taller de la botiga. Els anys de la postguerra van ser difícils, però Busquets i Jané va recuperar l'empresa i va seguir treballant fins a la seva mort, l'any 1949.

La Casa Busquets participava en exposicions i va ser guardonada en diverses ocasions:

  • 1888, Medalla d'or en L'Exposició Universal de Barcelona.
  • 1892, Medalla d'or en l'Exposició d'Indústries Artístiques.
  • 1876, Diploma d'honor en l'Exposició Municipal de Barcelona.
  • 1898, Medalla d'or en l'Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques.
  • 1904, Condecoració en l'Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques.
  • 1911, Medalla de 1a classe en l'Exposició Internacional d'Arts de Barcelona.
  • 1918, Medalla d'or en L'Exposició d'Art de Barcelona.
  • 1929, Medalla d'or en l'Exposició Internacional de Barcelona.

Badrinas, Antoni, 1882-1969

  • MDB0017
  • Persona
  • 1882 /1969

Antoni Badrinas i Escudé (Terrassa, 1882 - Barcelona, 1969), nascut en una família d’industrials del sector tèxtil de Terrassa, va ser moblista, decorador, pintor i galerista. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i a l’Escola d'Arts i Oficis de Dresde (1908-1914). Casat amb Montserrat Vancells i Amat, filla del pintor Joaquim Vancells.

Com a decorador i moblista s’establí a Barcelona el 1920, creant un taller d'ebenisteria al carrer Neptú l'any 1921, i un altre al carrer Sèneca de Barcelona l’any 1930. L'any 1928 va obrir una botiga de mobles i sala d’exposicions a l’avinguda Diagonal, número 460, que restà oberta fins el 1937. Aquest any, durant la Guerra Civil, li va ser embargada la botiga i els dos tallers no es van tornar a obrir.

Badrinas va col·laborar amb artistes com Josep Obiols, que feia els dibuixos per a les aplicacions amb marqueteria, el tapisser Tomàs Aymat, el ceramista Josep Aragay o el pintor Joaquim Vancells. També va utilitzar les teles de Dufy en els seus projectes decoratius.

En la seva faceta com a moblista va executar principalment projectes de mobiliari i decoració d’interiors per a habitatges particulars i també per a locals comercials, d'empreses i d’institucions. Destaca la realització del mobiliari de la casa Sol i Mar de Caldetes, de la Sala de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona (1929), la decoració de la botiga El Dique Flotante el 1930 (Premi Anual de l’Ajuntament de Barcelona) o del Gran Casino del Foment a Terrassa (1939).

L’obra d’Antoni Badrinas va ser present en nombroses exposicions i va guanyar diversos premis. L’any 1923, juntament amb l’arquitecte Lluís Bonet Garí, va participar a l’Exposició Internacional del Moble i la Decoració d’Interiors. El seu projecte va ser seleccionat pel FAD formant part de la secció “Mobiliari i decoració de la llar humil”.

El 1925 va participar a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes de París, juntament amb el FAD, on va obtenir una medalla. A l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 va estar present en el Saló d’Artistes Reunits, exposant dos mobles. També en el 1er Saló d’Artistes Decoradors del FAD el 1936; i l’any 1947 a l’Exposición Nacional de Artes Decorativas, a Madrid, on guanyà una medalla a la secció d’Artes del Hogar.

Va ser el promotor i el primer president del Gremi d’Artistes de Terrassa, fundat l’any 1914, i composat per un grup plural d’artistes i professionals relacionats amb l’art.

Badrinas, Antoni

  • MDB0017
  • Persona
  • 1882 / 1969

Antoni Badrinas i Escudé va néixer el 3 de març de 1882 a Terrassa, Vallès Occidental, i va morir a Barcelona el 6 de febrer de 1969. Va tenir moltes facetes com artista, pintor, moblista i decorador i galerista. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i a l’Escola d'Arts i Oficis de Dresde (1908-1914). Es va casar amb Montserrat Vancells i Amat, filla del pintor Joaquim Vancells. El matrimoni es va traslladar a Barcelona a l'any 1920 on va establir la seva residència.

Com a pintor es va formar a la Terrassa del modernisme, al costat dels grans pintors de l’escola paisatgista com Joaquim Vancells i Pere Viver. Després marxà a Dresde (1910-1914) on va cursar estudis a la Reial Acadèmia de Belles Arts; allà va seguir els mètodes de l'escola i les tendències dels joves alemanys els quals feien un art impressionista amb certes modalitats fauves i rítmiques influïdes per Von Marées i de l'Hodler. Aquest moviment, definit com expressionisme, es va desenvolupar a Dresde entre 1905 i 1910 sota l’actuació del grup Die Brücke (El Pont), precisament els anys en que Antoni Badrinas va estar en aquesta ciutat.

La pintura de Badrinas va ser incompresa per la crítica de l’època, en aquells moments hi havia una lluita local entre la pintura germànica i la francòfila i l'art de Badrinas era germànic, però això no va impedir que fos un dels puntals de l’activisme noucentista a Terrassa. També va ser el promotor i el primer president del Gremi d’Artistes de Terrassa, fundat l’any 1914. El seu objectiu era crear un grup plural d’artistes, pintors i escultors, però també de músics, arquitectes, mestres d’obres o simplement de col·leccionistes i aficionats; seguint el mateix esperit de les associacions gremials alemanyes.

Com a decorador i moblista s’establí a Barcelona i fundà una botiga de mobles i sala d’exposicions anomenada A. Badrinas Mobles Moderns a l’avinguda Diagonal 460 (1928-1937). Abans però, obrí dos tallers d'ebenisteria l'any 1921 al carrer Neptú i el 1930 al carrer Sèneca, 9 i 11, al barri de Gràcia de la ciutat comtal. Segons Rafael Benet els mobles que sortien del taller portaven la marca de l’artista.
Antoni Badrinas sabia utilitzar els estils històrics del moment: isabelí, chippendale, el mallorquí amb novetats i amb qualitat, aquestes característiques satisfeien al client. Segons Rafael Benet, Badrinas sabia que la decoració és un art social, que el moble és arquitectura i que l'art de conjunts d'interiors és un art basat en la proporció, el ritme i l'harmonia.

Badrinas col·laborava amb especialistes com Josep Obiols que destacava per la seva sensibilitat en l’aplicació de la marqueteria, amb el tapisser Tomàs Aymat, el ceramista Josep Aragay, Rebull, Espinal o Vancells. També va saber harmonitzar les teles de Dufy en els seus mobles i en la decoració dels habitatges; els atorgava color i línia amb mesura i originalitat.

La característica principal dels seus mobles és un estil refinat que s’inspira en l’estil modern però al mateix temps incorpora elements propis de la tradició. Destaca la simplicitat de les formes amb el predomini de les línies rectes i les superfícies llises, on la proporció i l’equilibri entre les parts són de gran rellevància.

Per a l’execució del seus mobles utilitza fustes nobles, ben tallades, com per exemple la fusta de flandes. Respecte la marqueteria, la majoria realitzada per a Josep Obiols, empra fustes naturals, sense tinta d’anilina i partint del color de fons del moble.

Les fustes més habituals per obtenir harmonies de color són, respecte a la gamma de grocs: llimoner, erable, boix, carreto, peyrova, ipe i manduin. Per als roigs: caoba, perera, paduk, coral, amboine i tuia. Per als colors grisos: taronger d'Índies, noguera i l'erable gris. Pels torrats obscurs: la xicranda i l'amarant. Per al color verd s’empren la majagua, la magnòlia i el llorer; per últim el negre d'eben.
En les marqueteries de relleu Badrinas es serveix també de la policromia natural amb el mateix sentiment colorit conferint així a les seves marqueteries planes i de relleu uns tons molt vius. Per a l’acabat dels mobles de luxe utilitza el vernís de monyeca; ara bé, no solament realitzà mobles de luxe, sinó també mobles senzills, però sempre amb la marca pròpia de l'artista.

Antoni Badrinas va participar en nombroses exposicions i va guanyar diversos premis. L’any 1923, juntament amb l’arquitecte Lluís Bonet Garí, van participar a l’Exposició Internacional del Moble i la Decoració d’Interiors, després que el seu projecte fos seleccionat pel FAD, principal exponent de les Arts Decoratives de Catalunya. El seu moble formà part de la secció “Mobiliari i Decoració de la llar humil”; era un tipus de moble en el que predominava la simplicitat de les formes i anava destinat a la classe obrera.
Uns anys més tard, a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes de París (1925), amb el FAD, Antoni Badrinas va obtenir la 2ª medalla. En aquesta ocasió va presentar un salonet-biblioteca presidit per un secreter amb marqueteria, realitzada per a Josep Obiols, col·laborador habitual en el disseny de la marqueteria dels seus mobles. Arran d’aquesta exposició, s’adoptà el nom d’art decó per denominar un estil original a França i Antoni Badrinas va ser-ne seguidor. A l’exposició Universal de Barcelona (1929) va participar al “Saló d’Artistes Reunits”.

L’any 1930 va guanyar el Premi Anual de l’Ajuntament de Barcelona amb la realització del mobiliari de la botiga del Dique Flotante a Portal de l’Àngel, actualment desapareguda. A l’any 1947 participà a “la Exposición Nacional de Artes Decorativas” al Retiro de Madrid.

Respecte als seus projectes com a decorador destaca la realització del mobiliari de la Sala de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona amb pintures de Josep Ma. Sert l’any 1929 i el 1936 va participar al 1er Saló d’Artistes Decoradors del FAD, inaugurant el nou local social de l’entitat a la Cúpula del Coliseo. A l'any 1939 va decorar el Gran Casino del Foment a Terrassa.

Antoni Badrinas com a galerista, col·leccionista i crític d’art va actuar des del seu establiment de l’avinguda Diagonal. La sala Badrinas, oberta abans de la Guerra Civil, va tenir un paper fonamental en la creació d’una cultura artística que anava relacionada amb un mercat consolidat d’art.

En una entrevista al diari "El Matí" el 21 de gener de 1931 Badrinas diu que la seva galeria d'art no és un espai per llogar-hi tothom, és un lloc que per iniciativa pròpia exposa pintura i escultura com a complement imprescindible en la decoració d'interiors per a mostrar als seus clients "allò que es mou a l'uníson del meu esperit i que ajuden a compondre l'harmonia dels nostres interiors".

En l’actualitat, l’obra d’Antoni Badrinas es troba als museus de Barcelona, Terrassa i Tossa de Mar; també a diverses col·leccions. Des de la seva mort només s’han realitzat dues exposicions homenatge a la seva figura: l’any 1970 a la Sala Rovira de Barcelona i a l’any 2003 a la Fundació Cultural de Caixa Terrassa, amb una selecció de la seva producció artística: pintura, mobiliari, projectes de decoració, així com una selecció de documents recollida pel seu fill Jordi Badrinas Vancells.

Guasch Magatzem de Papers Pintats Nacionals i Estrangers

  • MDB0021
  • Organisme
  • 1921 / 1992

Guasch Magatzem de Papers Pintats Nacionals i Estrangers és una empresa creada l'any 1921, que es va tancar l'any 1992. Per ella passen tres generacions de la família: el seu fundador, José Guasch, el seu fill Manuel Guasch, amb la seva dona Carme Solé Peris, i el fill d'aquests, Ricard Guasch.

Abans de portar el nom de José Guasch (1848-1924 ó 1926) el magatzem s’anomenava Papers Pintats Moragas, i estava situat al carrer Raurich, núm. 8 de Barcelona. A la mort del fundador, Rosendo Moragas, els seus hereus van incorporar a José Guasch i Serratacó com a soci amb un 25% de les accions. Això va suposar un canvi de nom, passant a anomenar-se Moragas i Companyia, Depósito de Papeles Pintados Nacionales y Estrangeros.

L’any 1921 José Guasch es va convertir en l’únic propietari del negoci, segons consta en l'inventari d’actius, passius i capital líquid realitzat per ell, on diu que la hereva d’Antonio Moragas, Concepción Sangenís, li fa un préstec en metàl·lic segons conveni subscrit per les dues parts.

Segons consta en l’inventari de l’empresa, a la mort de José Guasch l'any 1926, el negoci passa a anomenar-se “Hijo de José Guasch”. L’any 1935 la botiga es trasllada del carrer Raurich al carrer Avinyó, núm. 17, canviant el nom a “Manuel Guasch (antigua Casa Moragas y Cia.)”.

El negoci va ser col·lectivitzat durant la guerra civil, passant a la denominació de "Magatzem número 4". Això va suposar la dependència directa del Sindicato de Industria de la Edificación de Madera y Decoración (Sección Empapeladores), segons consta a la liquidació de les nòmines d’aquell any.

Amb la mort d’en Manuel Guasch, el negoci va continuar amb el seu nom però gestionat per la seva vídua Carme Solé Peris, fins a la seva mort. El seu fill, Ricard Guasch, va continuar amb el negoci fins al seu tancament l’any 1992.

Moragas y Compª. Almacén de Papeles Pintados

  • MDB0022
  • Organisme
  • 1868 / 1921

El magatzem de papers pintats Moragas, va ser fundada per D. Rosendo Moragas i estava situada al carrer Raurich, nº 8. A la mort del fundador els seus hereus van incorporar a Josep Guasch i Serratacó, treballador de l’empresa des de l’any 1868 com a soci amb un 25% d’accions, aixó va suposar un canvi de nom “Moragas i Cia. Depósito de papeles pintados Nacionales y Estrangeros”.

A l’any 1921 la propietat del magatzem va passar a mans de Jose Guasch, anomenant el negoci com Jose Guasch successor de Moragas i Cia.

Serralleria Àngel Rull

  • MDB0026
  • Organisme
  • [1901 / 1944]

No coneixem l’any de la creació de la serralleria Àngel Rull, però el primer document datat en el fons és de 1901 i el darrer correspon a 1944.
Sobre la ubicació de les instal•lacions del taller, el 1921 estaven localitzades al carrer Collblanch, número 3 de Barcelona. L’any 1923 Àngel Rull hauria adquirit els locals d’un taller de forja al carrer Llibertat núm. 6, propietat de Joan Flinch. Els germans Antoni i Joan Flinch van ser serrallers a l’època modernista i tenien un taller a Barcelona des de 1895.

La serralleria, vers l’any 1915 comptava amb una plantilla de 16 persones i l’any 1924 tenia un total de 22 oficials i 9 aprenents.

La Serralleria Àngel Rull es va dedicar principalment a treballs de forja per a elements d’edificis, amb la realització de reixats, reixes, baranes d’exterior i va ser especialista en baranes per a escales i caixes d’ascensors. A més es van dedicar a la serralleria artística, com reproduccions d’obres clàssiques, treballs per ornamentació d’edificis, rètols i monuments funeraris. Produïren també elements per a la decoració de mobles, objectes de decoració i llums d’interior i d’il·luminació exterior.

Àngel Rull va participar de forma activa en el Gremi de Serrallers de Barcelona en la década dels 20 del segle XX i l’any 1930 va a entrar formar part de la junta directiva. L'any 1940 va formar part del comitè organitzador de la "Exposición de la labor de la artesania en hierro".

Rovira, Pedro, 1921-1978

  • MDB0029
  • Persona
  • 1921-06-21 / 1978-08-17

Pedro Rovira i Planas nasqué a Badalona l'any 1921. De bon principi, i per influència de la seva família, inicià estudis de medicina, però aviat va començar la seva dedicació al món de la moda, com a aprenent de sastreria.

L'any 1948 obre la seva pròpia casa de moda, al número 11 de la plaça Gal·la Placídia de Barcelona. Tot i ser un renovador de la moda barcelonina, no va ser fins l’any 1964 que la Cooperativa d’Alta Costura li obre les seves portes per formar-ne part com a membre. A partir de la dècada de 1960 va començar a presentar les seves creacions arreu del món amb gran èxit.

Pedro Rovira no només va ser un creador d’alta costura: va encetar una línia de moda prêt-à-porter a la dècada de 1970. També va crear la marca PR Difusión, associat a l’empresa Tejido Cadena.

Pedro Rovira va morir l'any 1978 i la seva firma va intentar continuar, encara que va tancar el 1979.

Merceria Albert Bonet

  • MDB0030
  • Organisme
  • 1911 / ?

Es fundà al 1911 i s'inaugurà l'11 d'abril. No es coneix la data de tancament de l'establiment i el document amb data més recent és de 1968. La merceria va seguir funcionant més enllà de la mort del senyor Bonet, gestionada per la seva vídua.

Renart, Joaquim, 1879-1961

  • MDB0031
  • Persona
  • 1879 / 1961

Joaquim Renart García (Barcelona 1879-1961), dibuixant i decorador, germà de l’escultor Dionís Renart. Es va iniciar artísticament en el taller de decoració i policromia del seu pare -Dionís Renart Bosch-, daurador i cisellador amb establiment obert al públic al barri gòtic barcelonès. Es va formar acadèmicament a l’Escola Llotja de Barcelona amb mestres com els pintors Torrescassana, Martí Alsina i Soler i Rovirosa.

Va treballar en el taller del seu pare, fins que es va establir juntament amb el seu germà per formar la societat Renart & Cia, ubicada al carrer Diputació, 271, de Barcelona, on es va dedicar a l’ofici de daurador i cisellador, mentre que el seu germà es va especialitzar en escultura. El treball col·laboratiu d’ambdós germans, donava com a resultat obres d’escultura policromada.

Altres facetes artístiques de Joaquim Renart van ser la de dibuixant d’ex-libris, en els seus anys de joventut, i la de col·leccionista d’art.

Renart va ser una persona molt activa socialment, vinculat a les principals associacions culturals i artístiques de la ciutat. Va ser membre fundador del Centre Artístic de Sant Lluc i del Foment de les Arts Decoratives, així com de l’Institut Català de l’Art del Llibre. Vinculat a l’Orfeó Català, va ser conservador i president del mateix els anys 1939-1950.

Renart i Bosch, Dionís

  • MDB0033
  • Persona
  • 1852 / 1922

Escultor imaginer i decorador, nasqué a Tarragona el 1852 i morí a Barcelona el 1922. Fou el pare dels artistes Dionís i Joaquim Renart García. De jove s’associà amb Casimiro Llobet, amb qui va ennoblir l’art imaginar. Fou premiat en nombroses exposicions nacionals i estrangeres. Amant de la pintura sobre taula, trecentista i quatrecentista, volgué prosseguir amb aquell estil, ajudat pels seus dos fills. Col•laborà en nombroses activitats del Fomento de las Artes Decorativas, del qual en fou també president. Formà part com a jurat d’exposicions generals d’art i d’especialitats decoratives.

Litografia F. y R. Bastard

  • MDB0034
  • Organisme
  • 1877 / 1975

La impremta Litografia J. Bastard va ser creada l’any 1877 per Joan Bastard Boté al carrer Lancaster de Barcelona. Joan Bastard va morir l’any 1912 i els seus fills, Félix i Román Bastard van ser els continuadors del taller de litografia, passant a anomenar-lo “Talleres de Litografia Hijos de J. Bastard". Més tard apareix la denominació "Litografia F. & R. Bastard", essent el 1934 la data més antiga present en el fons en que apareix aquest nom. Fèlix Bastard Vila va morir l’any 1964, encara que l'activitat del taller va continuar.

La impremta estava ubicada en els seus inicis al carrer Lancaster, 5, de Barcelona i, més tard, en la publicitat comercial apareixen els números 5 i 11. Des del 1934 hi ha constància de la seva localització al carrer Pere IV, 53 de Barcelona. La darrera constància documental coneguda d'activitat de l'empresa data de 1975. El taller estava especialitzat en impressió gràfica comercial, i els seus clients eren establiments comercials i indústries. Els sectors principals que constituïen la seva clientela són el tèxtil, l'alimentari, el químic-farmacèutic i el de la perfumeria. El seu abast geogràfic és Catalunya.

Miserachs, Toni, 1942-

  • MDB0035
  • Persona
  • 1942-05-12 /

Toni (Ma Antònia) Miserachs i Ribalta va néixer a Barcelona el 12 de maig de l'any 1942. Va cursar estudis de Jardí d'Infància (cursos 1960-1961 i 1961-1962) i desprès, estudis de disseny gràfic en la segona promoció de l’Escola Elisava de Barcelona (cursos 1962-1963, 1963-1964 i 1964-1965). Va abandonar els estudis de disseny la primavera de 1965. Com a primer aprenentatge professional va treballar al Departament de Propaganda dels laboratoris farmacèutics Geigy, sota la direcció d'Yves Zimmermann, a qui havia tingut de professor a l'Escola Elisava, entre els anys 1963–1966. En el període 1966-1967 treballà a l'empresa Industrias Gráficas Francesc Casamajó. També treballà a l'empresa de perfumeria i cosmètica Lin Abart. L'any 1967 obrí el seu propi estudi de disseny, al carrer Bruc, 117, de Barcelona.

Fou membre fundadora de l’Agrupació de Comunicació Visual del FAD (1971) i membre fundadora de l’Associació de Dissenyadors Professionals (ADP), de la qual fou presidenta durant el període 1994 – 1997.

Antònia Miserachs estiguè lligada a la trajectòria de l’Escola Eina des dels seus inicis el 1967. Hi exercí, alternativament, de professora, cap del Departament de Disseny Gràfic, cap d’estudis, membre de la Junta Rectora i, finalment, de directora entre els anys 1996 – 1998. Impartí docència, també, a l'Escola Massana el curs 1975-1976.

Entre els seus treballs i clients podem destacar tant empreses públiques com privades. Com a clients d'empreses públiques trobem la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona o museus com el MACBA. Com a empreses privades, treballà per bufets d’advocats com Roca Junyent, la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell, Miquel Rius (material de papereria, agendes Myrga), hotels (Torre del Remei i altres), Centro Galego de Arte Contemporáneo, Fundacions de la Caixa i del Banc Bilbao - Vizcaya. Fent treballs de disseny gràfic per al món editorial trobem entre els seus clients l’Enciclopèdia Catalana, l'Editorial Lumen, Ketres Editora, Edhasa o Edicions 62, entre d’altres.

Toni Miserachs es va especialitzar en disseny gràfic editorial. Les seves col·laboracions s'han portat a terme en tres etapes diferents: a “Cuadernos de Arquitectura”, a “Nuevo Ambiente” i amb llibres de temàtica especialitzada. Aquests abasten llibres de medicina, treballs amb l’Enciclopèdia Catalana, com la Història dels Rèptils, Biosfera etc. Així mateix, Toni Miserachs es va especialitzar en les portades de llibres.

L'any 1989 creà l'empresa Blanc de Fil, juntament amb Roser Giralt i Eulàlia Serra, dedicada al disseny tèxtil.

Tancà el seu despatx professional l'any 2009.

Marquina, Rafael

  • MDB0038
  • Persona
  • 1921-11-03 / 2013-06-04

Rafael Marquina i Audouard nasqué a Madrid el 3 de novembre de 1921 i morí a Barcelona el 4 de juny de 2013 a l'edat de 92 anys.

Museu Etnològic (Barcelona, Catalunya)

  • MDB0041
  • Organisme
  • 1949 /

Anteriorment s'ha dit "Museu Etnològic i Colonial", "Museu d'Indústries i Arts Populars" i "Museu d'Arts Gràfiques".

Museu del Disseny de Barcelona

  • MDB0052
  • Organisme
  • 2012-

El Museu del Disseny de Barcelona és el museu de les arts de l’objecte i del disseny, producte de la integració de les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques de la ciutat. El denominador comú de totes col·leccions i entre l’ahir i l’avui és l’objecte i tot el que significa o ha significat i ha aportat: des de la seva concepció, creació i producció fins al seu ús segons el temps i la societat, tant en l’etapa artesana i preindustrial com en la industrial o la digital.|El museu conserva un fons de més de 70.000 objectes que tradicionalment s’han classificat sota la denominació d’arts decoratives o arts aplicades i que abracen des del segle iv aC fins a l’actualitat. Aquestes arts de l’objecte enllacen amb les col·leccions de disseny del segle XX —de producte, gràfic i de moda— d’una manera natural. La majoria són o han estat objectes propis de la vida quotidiana, personal o col·lectiva. Alhora, les col·leccions històriques d’arts decoratives es vinculen amb les denominades arts contemporànies d’autor, aquelles expressions artístiques que adopten tècniques tradicionals, com ara la ceràmica, el vidre o l’esmalt d’art.|El Museu del Disseny conserva un triple patrimoni:|— les col·leccions històriques d’arts decoratives (mobiliari, ceràmica, vidre, teixits, rellotges, papers pintats, papers de guarda…).|— les col·leccions de disseny (de producte, gràfic i de moda).|— les arts d’autor dels segles XX-XXI (ceràmica d’art, esmalt d’art, joia d’art…).|I, alhora, es proposa una reflexió crítica sobre quina ha de ser l’aportació real del disseny a la societat del segle XXI.|El museu té la seu a l’edifici Disseny Hub Barcelona, a la plaça de les Glòries, obra de l’equip d’arquitectes MBM (Martorell, Bohigas, Mackay, Capdevila i Gual), que el dissenyà expressament per conservar-hi, exposar-hi i difondre-hi les seves col·leccions.|L’oferta expositiva del Museu del Disseny es concreta en quatre exposicions permanents de durada mitjana i una programació continua d’exposicions temporals. El Museu gestiona també les visites guiades del Pis-Museu de la Casa Bloc, Habitatge 1/11, símbol de l’arquitectura racionalista barcelonina (1932-1939), obra dels arquitectes Sert, Torres Clavé i Subirana.|El Museu del Disseny disposa d’un Centre de Documentació, amb més de 22.000 documents relacionats amb les arts de l’objecte i el disseny: llibres; revistes i material gràfic actual i antic; arxiu d’institucions, dissenyadors i empreses; bases de dades; llibres de tendències; eines professionals, catàlegs comercials, etc.

Ricard, André, 1929-

  • MDB0053
  • Persona
  • 1929

André Ricard (Barcelona, 1929), és un dels dissenyadors més importants i influents del nostre país. De formació autodidacta, es va interessar a partir dels anys 50 pel disseny i va entrar en contacte amb professionals de renom com Raymond Loewy que l’introduïren en el món del disseny. L’any 1958 creà el seu estudi a Barcelona sota el nom de Centro de Diseño Industrial. En el període 1975-1988 va treballar també en col•laboració amb el dissenyador gràfic Yves Zimmermann, creant ambdós el Estudio de Diseño Integral, que oferia serveis tant de disseny gràfic com de producte.

Ricard entén el disseny com una manera de canviar la qualitat de vida de les persones, mitjançant la millora funcional dels objectes, dotant-los, a més, d’un valor social, cultural i ètic molt important. Al llarg de la seva trajectòria professional, Ricard ha treballat i col•laborat amb empreses nacionals i internacionals amb dissenys que han traspassat fronteres, com el Cendrer Copenhaguen, l’ampolla Rania o les pinces de gel. Cal destacar especialment la seva llarga relació professional amb l’empresa Antonio Puig, per a la qual ha dissenyat una gran quantitat de flascons.

En l’àmbit institucional, cal remarcar la seva relació amb el moviment olímpic, en concret amb els Jocs Olímpics de Barcelona ’92, dissenyant el Dossier de la Candidatura Barcelona ’92 i la Torxa Olímpica, la seva obra més emblemàtica. També ha participat en altres projectes com el pebeter exterior del Museu Olímpic de Lausana o el testimoni de relleu dels Jocs Olímpics de Londres 2012.

Una de les facetes més conegudes del dissenyador, és la seva vessant teòrica i docent. Mitjançant publicacions (Diseño ¿Por qué?, Hablando de diseño o La aventura creativa), tallers, conferències i nombrosos articles periodístics, Ricard ha volgut transmetre un concepte de disseny vinculat a l’ètica de la utilitat i el pragmatisme. En aquest sentit, va ser responsable del Departament de Disseny de l’Escola Eina entre els anys 1993-1999, i membre de l’Art Center de Vevey, Suïssa.

També és conegut per la seva implicació en la promoció i consolidació del disseny en múltiples organitzacions i associacions, especialment del nostre país. És el cas de l’ADI/FAD (Associació de Disseny Industrial del Foment de les Arts i el Disseny), de la qual en va ser un dels fundadors l’any 1960 i president entre 1972 i 1974. També va tenir un paper destacat a l’ICSID (International Council of Industrial Design), on va ser-ne vicepresident (1963-1967 i 1976-1979), i col•laborà activament en l’organització del seu Congrés de 1971 a Eivissa. Va ser president fundador de l’ADP (Associació de Dissenyadors Professionals) entre 1979-1980, membre del Comitè del Llibre Blanc del disseny a Catalunya l’any 1982, membre del Comitè Assessor COOB- Barcelona ’92 (1988-1992), vicepresident de la comissió permanent del BCD (Barcelona Centre de Disseny, 1990-1996), assessor de disseny del Comitè Olímpic Internacional (1993-1994) i membre fundador i president de l’entitat Design for the World (1998-2005). També ha estat Patró de la Fundació BCD (1990-1999), Patró de la Fundació Gas Natural (1992-1999), Patró de la Fundació Eina (1993-1999) i des de 1996 Patró de la Fundació Loewe. Des del 2000 és membre d’honor de la Reial Acadèmia de les Belles Arts de Sant Jordi i acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona des de l’any 2011.

El seu treball ha estat reconegut nacionalment i internacionalment i, entre d’altres, ha rebut el primer Premio Nacional de Diseño (1987), onze premis i seleccions Delta ADI/FAD i quatre Eurostars (premi al millor packaging europeu). Així mateix, ha rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993), l’Ordre Olímpica atorgada pel Comitè Olímpic Internacional (1993), nomenat Chevalier des Arts et des Lettres i Chevalier de la Légion d’Honneur pel govern francès (1998) i ha rebut la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona l’any 2000.

Bertrand Serra (família)

  • MDB0056
  • Família
  • 1877-

La família Bertrand Serra representa la quarta generació d’una nissaga d’empresaris i industrials catalans, relacionada fonamentalment amb el sector tèxtil cotoner.

Els orígens de la relació de la família amb el tèxtil es remunten a finals del segle XVIII, quan Llorenç Clarós (1754-1831), natural de Figueres, va fundar amb dos socis la societat “Llorenç Clarós i Companyia” el 1789, dedicada a l’estampació a mà de teixits de cotó, amb una fàbrica al carrer Sant Pere Més Alt de Barcelona. A principis del segle XIX era membre de la Reial Companyia de Filats i vocal de la Junta de Comerç de Catalunya. La filla de Llorenç, Mariana Clarós (1802-1868) es va casar amb Domènec Serra i Armadà (1796-1853), el qual es va posar al capdavant de la fàbrica del carrer Sant Pere Més Alt, per esdevenir el 1829 el fabricant d’indianes més important de Barcelona. El 1840 adquireixen dos prats per blanquejar i estendre les teles, un a Sant Martí de Provençals i un altre al barri de Sants de Barcelona, el Prat Vermell. El 1844 comencen a aplicar tècniques mecàniques als estampats. Traspassa el negoci als seus tres fills, Llorenç, Eusebi i Josep Serra i Clarós, però només els dos més grans segueixen amb el negoci, amb la denominació “Serra, Germans i Companyia”. El 1863 l’empresa obté un privilegi d’invenció durant cinc anys per a un aparell aplicable a les màquines d’estampació. La seva oficina principal es situa a la riera de Sant Joan i la fàbrica al Prat Vermell del barri de Sants.

Amb la mort del germà més gran Eusebi Serra Clarós dirigeix en solitari el negoci i decideix incorporar el seu gendre Manuel Bertrand Salsas, casat amb la seva filla, Flora Serra, amb la nova denominació “Serra y Bertrand”. Manuel Bertrand Salsas procedia també del món de la indústria tèxtil. Fill de Manuel Bertrand Cortale, d’ascendència francesa, es va establir a Catalunya el 1846, on adquireix una fàbrica de mocadors a Molins de Rei. L’any 1860 construeix una nova fàbrica a Sant Feliu de Llobregat i més endavant un altra a Rubí. El 1865 es fa càrrec d’una fàbrica de panes i el 1870 n’obre un altra. Tot i estar especialitzat en l’estampació, a partir de 1871 comença amb el filat i el teixit del cotó.

Manuel Bertrand Salsas en comptes de seguir en el negoci del seu pare, es va dedicar a l’empresa de la família de la seva dona, Flora Serra. Amb l’associació amb els Serra, els Bertrand donaran un gran impuls al negoci amb les fàbriques de Prat Vermell, construint, a més, una segona fàbrica a Manresa (el Remei) el 1893. Amb aquesta es passava a cobrir tot el cicle de la fabricació del cotó: la filatura i el tissatge es feien a Manresa i l’estampat i acabats a Barcelona.

Amb la mort de Manuel Bertrand Salsas el 1912, tots el negocis de les dues famílies passen a les mans d’Eusebi Bertrand i Serra (Barcelona, 1877-1945), mantenint la titularitat única fins 1940. Durant aquest període el volum de l’empresa s’impulsa notablement. El 1913 comprà l’empresa Felip Ricart d’estampat de cotó ubicada a Sant Martí de Provençals, mantenint el nom i la localització fins al 1925. El 1913 participa a l’empresa Filatures Casablancas S.A., utilitzada com a laboratori de proves de les innovacions en mètodes i tecnologia de producció que anava patentant a nivell europeu. El 1926 va ampliar les seves instal·lacions de fabricació construint una nova fàbrica a Manresa (Fàbrica Nova o Novíssima) i un altra a Sant Fruitós de Bages, i comprant la fàbrica Guix o dels Dolors, de Manresa, a través de la societat “Minorisa Téxtil S. A. Totes elles es dedicaren al filat i el teixit de cotó. També va plantar cotó pel seu compte a Andalusia i Extremadura. El 1929 va crear la “Unión Industrial Algodonera”, de la qual en fou el president i primer accionista fins 1944. El 1934 assoleix la categoria de primer industrial cotoner individual del món, amb fàbriques de filats i teixits de cotó, blanqueig, estampació, tints i acabats.

Relacionat amb la seva activitat empresarial, Eusebi Bertrand Serra exercí múltiples càrrecs en grans empreses: president de Catalana de Gas i Electricitat SA; president de Fabricación General Española de Colores GCSA-Fagesco; president de Filatures Casablancas, S.A.; vice-president de la Compañía de Carbones Asturianos S.A.; vice-president de Carbons Berga S.A.; vocal de la Sociedad General Azucarera de España S.A.; vocal del Banc Vitalici d’Espanya; conseller de la Maquinista Terrestre i Marítima SA; conseller del Banco de España; conseller del Banco Hispano Americano. Va participar també en organitzacions corporativistes, sent conseller del Foment de Treball Nacional i de l’Institut del Foment del Conreu Cotoner.

L’any 1908 comprà la finca La Ricarda, de 350 hectàrees al Prat de Llobregat, on va crear una granja per a producció lletera i conreu de cereals, llegums i farratge. Fou considerada una instal·lació modèlica i per aquesta activitat el govern espanyol li va donar la Gran Creu al Mèrit Agrícola. Del 1936 al 1939 s’estableix a Sant Sebastià, amb la ciutat ja ocupada pels franquistes i col·laborà amb l’“Asociación Cooperadora para la Comunidad Industrial” dedicada a la reconstrucció de fàbriques perjudicades per la guerra. Acabada la guerra civil els negocis familiars passen a mans dels fills d’Eusebio Bertrand, els Bertrand Mata, estructurant-se en diverses societats anònimes. L’empresa central del grup serà “Tèxtils Bertrand i Serra S.A”, creada el 1940. Els anys de la postguerra van estar marcats per l’escassetat de matèries primeres i l’aïllament internacional. Tot i així, el 1939 el grup Bertrand va comprar una fàbrica a Manresa, anteriorment propietat del grup Pons i Enrich, i l’any 1943 adquiriren l’empresa Colònia Güell S.A. a Santa Coloma de Cervelló.

Els anys cinquanta el grup manté la seva puixança amb vuit focus industrials, repartits entre Manresa, Sevilla i Barcelona. Produeix principalment per a Espanya i exporta a Portugal, Sud Amèrica, i Orient. El negoci tèxtil entra en decadència a la dècada dels seixanta, arribant a la suspensió de pagaments i posterior fallida de Tèxtils Bertrand i Serra, i al tancament de les darreres fàbriques a Manresa l’any 1989.

Eusebi Bertrand Serra va ser el primer membre de la família en entrar en política, sent un dels fundadors de la Lliga Regionalista el 1902. Fou diputat al Congrés dels Diputats pel districte de Puigcerdà amb Solidaritat Catalana (1907-1923). En aquest període impulsà projectes d’infraestructures de transport (construcció de la carretera de la Collada de Tosses i la línia de ferrocarril entre Ripoll i La Tour de Carol) i el turisme a la comarca (Camp de Golf i Hotel de Puigcerdà). Un altre dels seus interessos va ser l’automobilisme, que el va conrear com a esport, participant en curses automobilístiques, i també en va fer un motiu de negoci. Inicialment va assumir la representació de la marca francesa “Berliet” i més endavant també representà marques sota el nom mercantil d’”Automóvil Salón”, de cotxes (Bugatti, Minerva, Stutz i Michelle) i de tractors agrícoles (Cletarc). Va ser president del Primer Saló de l’Automòbil de Barcelona i fundador de l'Automòbil Club de Catalunya.

Altres interessos relacionats amb la pràctica de l’esport d’Eusebio Bertrand van ser la hípica, la vela, la caça o el tir.

Eusebi Bertrand Serra va protagonitzar una intensa vida social i cultural, relacionant-se amb els aristòcrates, polítics, artistes i empresaris més influents del seu temps. D’àmplia cultura i amant de l’art i la música, tocava el violoncel i en alguna ocasió va interpretar en cercles reduïts òpera cantada i interpretada. També fou president honorari de la Junta Directiva del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, impulsà l’Orquestra Simfònica de Barcelona i l’Associació de Música de Cambra de Barcelona.

Casa Rigalt i Granell

  • MDB0058
  • Organisme
  • 1887 / 1984

El taller de vitralls, constituït per membres de les famílies Rigalt i Granell de Barcelona, va estar operatiu des de 1890 fins 1984, amb denominacions i formes societàries diferents. Els seus precedents els trobem en el dibuixant i vitraller Antoni Rigalt i Blanch (1850-1914), criat en un ambient artístic, ja que era nebot del pintor i dibuixant Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894). Es va formar com a dibuixant a l’escola Llotja de Barcelona, dedicant-se a l’ensenyament del dibuix fins al 1901. El seu pas a vitraller no va seguir la pauta tradicional començant com a aprenent dins d’un taller, sinó que el va realitzar posteriorment a la seva formació artística i teòrica. El 1884 va entrar com a soci comanditari en l’empresa d’indústries artístiques de Francesc Vidal, on va ser l’encarregat de la secció de vidrieria artística i gravat. Paral•lelament va començar a fer vitralls pel seu compte, creant un taller propi al carrer Bailèn, número 72, l’any 1887. Relacionat amb els artistes i arquitectes més rellevants del moment, va ser col•laborador habitual en les obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.
El 1890 Antoni Rigalt i Blanch es va associar amb la família Granell, creant l’empresa “Antoni Rigalt y Compañía, sociedad en comandita”, en la que participaren com a socis els germans Jeroni F., Mercedes i Teresa Granell i Manresa, i la mare de tots ells, Josefina Manresa i Sagarra. En aquesta societat Antoni Rigalt va ser nomenat gerent, a més d’exercir la direcció tècnica i artística del taller, mentre que els membres de la família Granell actuaren només com a accionistes. Jeroni Francesc de Paula Granell i Manresa (1868-1931), arquitecte i fill del mestre d’obres Jeroni Granell i Mundet (1834-1889), compaginava la seva carrera amb la gestió de l’empresa de vitralls a la qual progressivament s'hi aniria vinculant més.

Als voltants de 1899 els locals del taller i la botiga es traslladen als baixos d’un edifici al carrer Mallorca, 261, construït per Jeroni F. Granell i Manresa, en el que també hi residia, connectat amb els baixos del carrer Enric Granados, 46.|L’any 1903 la societat canvia de nom passant a denominar-se “Rigalt, Granell y Compañía”. Està motivat pel canvi en l’accionariat, que l’integraran Antoni Rigalt, Jeroni F. Granell i Manresa i Josep Maria Bartomeu i Baró, marit de Teresa Granell i Manresa. Antoni Rigalt mantenia només la direcció tècnica del negoci, mentre que la gerència passava a mans dels altres dos socis. Durant l’etapa de la direcció artística d’Antoni Rigalt, el taller va realitzar les seves obres més importants i emblemàtiques, coincidint amb l’època del modernisme.

El 1914, amb la mort d’Antoni Rigalt i Blanch es produeixen alguns canvis: Jeroni F. Granell i Manresa passa a dirigir l’empresa i el 1915 s’incorpora com a soci el fill d’Antoni Rigalt, Lluís Rigalt i Corbella (1888-1960). Lluís Rigalt va estudiar a l’Escola Llotja de Barcelona i aprengué l’ofici de vitraller de la mà del seu pare. Restà a l’empresa fins l’any 1922 en que, per desavinences amb la família Granell, l’abandonà, creant un taller propi, “Rigalt y Bulbena”. Posteriorment a la seva marxa, es va canviar el nom de la societat pel de “Granell y Compañía”, i el 1923 ingressarà com a soci Jeroni Granell i Bartomeu (1892-1973), fill de Jeroni Granell i Manresa, amb estudis no finalitzats d’arquitectura. Aquest va exercir durant la resta de la seva vida la gerència de l’empresa de vitralls, de la qual se’n fa càrrec a partir del 1931, arran de la mort del seu pare.

Durant els anys de la Guerra Civil espanyola el sector del vitrall artístic, com molts altres sectors industrials, va ser col•lectivitzat. En aquest període, el taller Granell va actuar com a capçalera que centralitzava la major part del material i eines d’altres empreses. Un cop finalitzada la guerra, Jeroni Granell i Bartomeu va tornar a fer-se càrrec de la direcció del taller. En la postguerra van treballar principalment en la restauració i creació de nous vitralls que havien estat malmesos o destruïts al llarg del conflicte bèl•lic, molts cops per encàrrec del Servicio Nacional de Regiones Devastadas.

El taller tornarà a tenir una gran producció de vitralls entre els anys 40 i 60 del segle XX. En un primer moment adoptaran estils historicistes, encara que més endavant portaran a terme obres amb estils més moderns, gràcies als pintors que treballaven per ells en el disseny de vitralls, com Francesc Labarta, Antoni Vila Arrufat o Llucià Navarro, entre d’altres.

A finals dels anys 50, i sobretot durant els anys 60 i 70 del segle XX, van incorporar la nova tècnica de la vidriera de ciment dins de les seves produccions. Així mateix, cap a l’any 1966 es produí un canvi de nom en la societat passant-se a dir Granell S.A. En aquest moment el taller estava dirigit per Jeroni Granell i Carbonell, fill del Jeroni Granell i Bartomeu i, posteriorment, pels fills d’aquest, Jeroni i Raimon Granell. Fins al seu tancament, l’any 1984, van comptar amb la col•laboració de pintors com Narcís Pons, Jordi Alumà o Joan Vila Grau, combinant els treballs de vidre a l’àcid, vidriera artística i vidriera de ciment, de motius realistes i abstractes.

El taller estava organitzat en dues grans divisions: la de vidre pla o industrial i la de vidre artístic, i aquesta es subdividia en les seccions de vitrall emplomat, vidre de ciment i vidre l’àcid.|Pel que fa als dissenyadors dels projectes, durant la vinculació d’Antoni Rigalt a l’empresa, aquest feia personalment la major part dels dibuixos dels vitralls. L’empresa contractava també dibuixants externs, sobretot després de la seva mort, i es troben dissenys d’Oleguer Junyent, Josep Pey, Joaquim Mir o Feliu Mestres.

Del taller dels Rigalt i Granell van sorgir algunes de les obres de vitralls més importants del modernisme català, com les realitzades pel Palau de la Música Catalana, la Casa Lleó Morera a Barcelona o la Casa Navàs de Reus. Treballaren en les obres dels arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Enric Sagnier, August Font i Carreres, entre d’altres. També portaren a terme un gran nombre de restauracions de vitralls medievals, com els de la Catedral de Lleó o del monestir de Santes Creus.

El taller participà en nombroses exposicions, sobretot en el període de direcció d’Antoni Rigalt, en moltes de les quals va ser guardonada: a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888; l’Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas de Barcelona, els anys 1892, 1896 i 1898; l’Exposición de Bellas Artes a Madrid el 1899; l’Exposición Nacional de Arte el 1900; l’Exposición Internacional de Arte a Barcelona el 1907 i 1911; l’Exposició Universal de Barcelona el 1929; l’Exposición Nacional de Artes Decorativas el 1947.

L’àmbit geogràfic de la producció del taller va ser, majoritàriament, edificis de la ciutat de Barcelona, així com encàrrecs de la resta de Catalunya, alguns de diferents indrets d’Espanya i, fins i tot, de l’estranger, sobretot a Amèrica del Sud.

Les tipologies d’ubicacions en els que s’aplicaven els vitralls eren diverses. Els destinataris principals eren edificis religiosos, i tant es podien aplicar en les esglésies i catedrals ja existents com en les noves que es crearen durant la construcció de l’Eixample barceloní. També en col•legis, seminaris o oratoris d’habitatges. A partir del segle XX el vitrall penetrà també en l’arquitectura civil privada i els seus destinataris seran els habitatges habituals i cases d’estiueig de l’alta burgesia. També en seran clients establiments comercials, organismes públics o institucions privades.

Els estils artístics seguits pel taller van ser diversos: de 1890 a 1899 predomina l’historicisme, normalment amb vitralls d’estil neogòtic per a edificis religiosos i neorenaixentista per als habitatges. Des de 1900 fins a meitat de la primera dècada del segle XX es fa present l’estil modernista, amb influències de l’Art Nouveau francès, del secessionisme vienès o l’abstracció de Mackintosh. Cap als anys 20 es consolidarà una tendència noucentista, marcada pel classicisme i l’estilització de les formes, encara que també hi trobem algun exemple Art Déco. Després de la Guerra Civil hi haurà un retorn als models historicistes, principalment neogòtics per als vitralls eclesiàstics. Poc a poc els models evolucionaran cap a formes més abstractes.

Museu Tèxtil i d'Indumentària

  • MDB0059
  • Organisme
  • 1961-2012

La formació d’una col•lecció d’indumentària i peces tèxtils comença l’any 1902 amb la inauguració del Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic ubicat a l’edifici de l’antic arsenal de la Ciutadella. Trenta anys després, el 18 de desembre de 1932, tenia lloc la inauguració del Museu de les Arts Decoratives, al Palau de Pedralbes. Entre les moltes col•leccions de les diverses arts que s’hi mostraven existia el que s’anomenà «hall de la indumentària», on s'exposaven no només vestits sinó també complements i accessoris, com ara ventalls, guants, calçat, rellotges, joies i retrats en miniatura, peces totes elles procedents de l’antic fons de la Junta de Museus.

El febrer de 1935 la col•lecció va créixer notablement amb la incorporació d’un fons molt important d’indumentària donat pel col•leccionista Manuel Rocamora i Vidal. Comprenia un total de 294 objectes, entre vestits, complements i accessoris, als quals se n’afegiren poc després 77 més. L’any 1935 també ingressà al Museu un vestit de festa femení de Lagartera (un conjunt de 21 peces) donació del decorador Santiago Marco, aleshores president del Foment de les Arts Decoratives. Així mateix, el 1934 Joan Artigas–Alart Casas va llegar a la Junta de Museus una col•lecció de 32 mantons de Manila, posteriorment incorporats al Museu Tèxtil. Uns anys després tot plegat formaria part del Museu Tèxtil i d’Indumentària.

Tanmateix el nou Museu de les arts Decoratives, nascut sota les directrius i l'impuls de Joaquim Folch i Torres —aleshores director dels Museus d'Art de Barcelona i un dels grans museòlegs europeus del seu temps—, ben aviat havia de patir, com tot el país, les conseqüències de la Guerra civil. Un cop acabada la guerra, del 1939 al 1949 el Museu conservà emmagatzemades les seves col•leccions al Palau Nacional de Montjuïc, atès que la seu del Palau de Pedralbes passà a mans del general Franco per al seu ús privat.|L’any 1949 el Museu es traslladà i fou inaugurat novament al Palau de la Virreina, propietat de l’Ajuntament de Barcelona des de poc abans. Del 1949 al 1985 les col•leccions creixeren de manera notable. S’havien incrementat gràcies a moltes donacions i llegats de famílies barcelonines, i també a les adquisicions municipals destinades a cobrir alguns buits. En aquell període les seccions d’Indumentària i de Ceràmica varen créixer de tal manera que exigiren més espai. Per això finalment s’independitzaren del «museu mare», passaren a tenir seus pròpies i esdevingueren museus monogràfics.

Aquest fou el cas del Museu Tèxtil i també del Museu d’Indumentària–Col•lecció Rocamora, instal•lat al Palau del Marquès de Llió el 1969. La història d’aquests dos museus va néixer amb les col•leccions de teixits antics producte de donacions del final del segle xix —Llegat Martorell (1882), Pompeu Gener (1892)— que l’any 1932 s’integraren, amb altres donacions de primers del segle xx —Josep Pascó (1913), Francesc Miquel i Badia (1914), Gaspar Homar (1918)—, en el Museu de les Arts Decoratives. Després de la Guerra Civil els seus fons van ser traslladats i preservats al Palau Nacional de Montjuïc fins al 1949, en que es començaren a ordenar i restaurar algunes col•leccions tèxtils dels museus d’art. L’any 1951 van ser traslladades a un espai de l’antic Hospital de la Santa Creu, on es van dipositar també d’altres del Palau de la Virreina, i el 1961 s’inaugurà el Museu Tèxtil —de teixits antics— a la seu de l’hospital esmentat.

Quant a les col•leccions d’indumentària del Museu de les Arts Decoratives, l’any 1969 el col•leccionista Manuel Rocamora, que ja havia fet una important donació el 1935, en féu una de nova que contribuïa a enriquir el Museu de manera molt significativa, atès que la col•lecció Rocamora de vestits i complements dels segles xvi al xx, unes 3.500 peces, era molt completa i altament reconeguda per la seva qualitat. L’ampliació del fons comportà la ubicació al Palau del Marquès de Llió, al carrer de Montcada, amb el nom de Museu d’Indumentària–Col•lecció Manuel Rocamora. Aquell mateix any el Museu d’Indumentària i el Museu Tèxtil restaren sota una mateixa direcció.

El 1971 el Museu Tèxtil es traslladà definitivament al Palau del Marquès de Llió i posteriorment s’hi van portar les col•leccions antigues que encara restaven custodiades al Palau Nacional. L’any 1982 el Museu Tèxtil i el Museu d’Indumentària–Col•lecció Rocamora es fusionaren i en sorgí el Museu Tèxtil i d’Indumentària. Als anys noranta, sota la direcció de l’intel•lectual i arquitecte Oriol Bohigas, aleshores regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, s’inicià el procés de reflexió sobre el futur dels museus de les arts de l’objecte, entre els quals el Museu Tèxtil i d’Indumentària. Mentrestant, el 1993 s’hi inaugurà una renovada instal•lació de les col•leccions.

Finalment, consolidat el projecte i mentre es construïa la seu del nou Museu del Disseny de Barcelona a la Plaça de les Glòries, l’any 2008 el Museu Tèxtil i d’Indumentària es traslladà al Palau de Pedralbes, seu ja aleshores del Museu de les Arts Decoratives i del Museu de Ceràmica. Quan va tornar a obrir les portes al públic ho va fer amb una exposició permanent que duia per títol El cos vestit i aportava una renovació conceptual en l’estudi de la col•lecció.

Amb motiu de l’obertura del Museu del Disseny de Barcelona el 2014 es van aplegar en un projecte comú les col•leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques.

Capella, Juli

  • MDB039
  • Persona
  • 1960-09-24 /

Juli Capella i Samper nasqué a Barcelona el 24 de setembre de 1960.

Montllor Puigvert, John, 1919-

  • xxx
  • Persona
  • 1919-

John Montllor i Puigvert, va néixer l’any 1919 a Estats Units d’Amèrica. Fill de Salvador Montllor i Pujal (Sabadell, 1886–1928) i de Concepció Puigvert i Budó i germà de Joseph i Peter Montllor.
Salvador Montllor i Pujal (Sabadell, 1886-1928) es va dedicar al comerç d'antiguitats entre Barcelona i Nova York. Tenia una tenda anomenada Galeria Montllor al carrer Freneria, núm. 5 i un magatzem al carrer Mercaders, 24 de Barcelona.
Josep Montllor i Pujal (1883-1960), germà de Salvador i Jaume, era antiquari i historiador i va emigrar als Estats Units l'any 1905, on es va establir. Es va dedicar al negoci de les antiguitats i va fundar, juntament amb els seus germans, la cadena d’establiments Spanish Antique Shop, amb botigues a Nova York, Palm Beach, Tampa i Barcelona. Integrat al cercle dels catalans residents a Nova York, fou un dels fundadors del "Butlletí d'Informació. Comitè Cultural Català de New York" i participà en totes les activitats catalanes d'aquella ciutat.
Salvador Montllor i Pujal, entre els anys 1923-1925, es va dedicar a exportar objectes i peces d'art des de Barcelona cap als EUA per a les tendes que tenien els seus germans. L’any 1937, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, la família es va traslladar definitivament als Estats Units.
Els fills de Salvador Montllor, Joseph, John i Peter Montllor Puigvert, van ser membres molt actius en entitats catalanes als Estats Units: en el Centre Català de Nova York o el Comitè Català Antifeixista de Nova York. John fou també membre del Consell Nacional Català, delegat a Nova York d’Estat Català i membre de la Comissió Pro Front Nacional de Catalunya. A més, van ser continuadors del negoci d’antiguitats del seu pare.
John prengué part a la Segona Guerra Mundial, patí els bombardejos alemanys sobre Londres i participà en l’entrada aliada a París. En acabar la guerra treballà a la productora cinematogràfica Paramount Pictures dins el departament d’adaptació en espanyol i portuguès per a l’Amèrica Llatina, primer com a assistent de Joan Ventura i Sureda (1946-1960) i més tard com a cap (1960-1970). Entre 1970 i 1985 dirigí l’estructura comuna dels departaments d’adaptació de les productores fusionades Paramount, Universal Pictures, MGM i United Artists.

Montllor Puigvert, Peter, 1923-

  • xxx-1
  • Persona
  • 1923-

Peter Montllor i Puigvert, va néixer l’any 1919 a Estats Units d’Amèrica. Fill de Salvador Montllor i Pujal (Sabadell, 1886–1928) i de Concepció Puigvert i Budó i germà de Joseph i John Montllor.
Salvador Montllor i Pujal (Sabadell, 1886-1928) es va dedicar al comerç d'antiguitats entre Barcelona i Nova York. Tenia una tenda anomenada Galeria Montllor al carrer Freneria, núm. 5 i un magatzem al carrer Mercaders, 24 de Barcelona.
Josep Montllor i Pujal (1883-1960), germà de Salvador i Jaume, era antiquari i historiador i va emigrar als Estats Units l'any 1905, on es va establir. Es va dedicar al negoci de les antiguitats i va fundar, juntament amb els seus germans, la cadena d’establiments Spanish Antique Shop, amb botigues a Nova York, Palm Beach, Tampa i Barcelona. Integrat al cercle dels catalans residents a Nova York, fou un dels fundadors del "Butlletí d'Informació. Comitè Cultural Català de New York" i participà en totes les activitats catalanes d'aquella ciutat.
Salvador Montllor i Pujal, entre els anys 1923-1925, es va dedicar a exportar objectes i peces d'art des de Barcelona cap als EUA per a les tendes que tenien els seus germans. L’any 1937, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, la família es va traslladar definitivament als Estats Units.
Els fills de Salvador Montllor, Joseph, John i Peter Montllor Puigvert, van ser membres molt actius en entitats catalanes als Estats Units: en el Centre Català de Nova York o el Comitè Català Antifeixista de Nova York. John fou també membre del Consell Nacional Català, delegat a Nova York d’Estat Català i membre de la Comissió Pro Front Nacional de Catalunya. A més, van ser continuadors del negoci d’antiguitats del seu pare.
Peter fou un antiquari especialitzat en el renaixement espanyol i italià, en mobiliari i art decoratiu anglès i francès dels segles XVIII i XIX i en catifes perses i xineses.

Resultats 1 a 100 de 3115