S'estan mostrant 3115 resultats

Registre d'autoritat

Marquina, Rafael

  • MDB0038
  • Persona
  • 1921-11-03 / 2013-06-04

Rafael Marquina i Audouard nasqué a Madrid el 3 de novembre de 1921 i morí a Barcelona el 4 de juny de 2013 a l'edat de 92 anys.

Capella, Juli

  • MDB039
  • Persona
  • 1960-09-24 /

Juli Capella i Samper nasqué a Barcelona el 24 de setembre de 1960.

Montllor Bros

  • MDB0005
  • Organisme
  • [1909 / 1928]

Salvador Montllor i Pujal va néixer a Sabadell (1886-1928).

Es va dedicar al negoci de antiguitats entre Barcelona y New York. Tenia una botiga anomenada Galeria Montllor al carrer Freneria i un magatzem al carrer Mercaders.

Josep Montllor i Pujal (1883-1960), germà de Salvador i Jaume, era antiquari i historiador, va emigrar als Estats Units l'any 1905, on es va establir. Es va dedicar al negoci de les antiguitats i va fundar, juntament amb els seus germans la coneguda cadena Spanish Antique Shop amb botigues a Nova York, Palm Beach, i Tampa.

Va ser un dels negocis més acreditats en el seu ram. Integrat a la vida dels catalans residents a Nova York, fou un dels fundadors del "Butlletí d'Informació. Comitè Cultural Català de New York" i participà en totes les activitats catalanes d'aquella ciutat.

Salvador Montllor i Pujal es va dedicar, entre els anys 1923 i 1925, a exportar objectes antics i peces d'art des de Barcelona cap als Estats Units cap a les botigues que els seus germans tenien allà.

Va exportar una quantitat molt gran d'antiguitats, un total de 21 enviaments. Entre les antiguitats exportades predomina el mobiliari català dels segles XVII i XVIII i la ceràmica (de reflexos metàl•lics, rajoles d’oficis, forja, tapissos, etc., i pocs exemplars d’escultura i pintura medieval).

L'Estat veient la sortida d'antiguitats cap els Estats Units, va regular amb el Reial Decret de 16 de febrer de 1922 l'exportació d'objectes artístics, als articles 29 al 32. A partir d’aquest decret es van crear comissions valoradores d’objectes artístics susceptibles de ser exportat, dependents del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. A Barcelona hi havia una comissió, encarregada de la duana de Portbou i la del port de Barcelona.

L’exportador d’antiguitats havia de presentar una sol•licitud a la comissió i aquesta emetia un informe a partir del qual a Madrid concedien o denegaven el permís d’exportació.

L'any 1924 la comissió valoradora d'objectes artístics féu notar a la Junta de Museus del gran nombre d’exemplars d’art decoratiu que sortia de Catalunya, tot apuntant que havia arribat el moment de crear a Barcelona un museu d’arts decoratives.
Hi ha constància al fons que entre els anys 1922 i 1928 els germans Montllor van continuar amb el seu negoci de venda d'antiguitats i subhastes als Estats Units.

Salvador Montllor es va casar amb Concepció Puigvert i Budó va tenir tres fills John (1919) Joseph, i Peter (1923) Montllor Puigvert. Els seus fills van continuar amb el negoci i en concret Peter fou antiquari especialitzat en el Renaixement espanyol i italià, en mobiliari i art decoratiu anglès i francès dels segles XVIII i XIX, així com en catifes perses i xineses. La família Montllor, l'any 1937, amb l'esclat de la guerra civil es va traslladar als Estats Units.

John participà a la Segona Guerra Mundial, patí els bombardejos alemanys sobre Londres i participà en l'entrada aliada a París. En acabar la guerra treballà a la productora cinematogràfica Paramount Pictures Corp., al departament d'adaptació en castellà i portuguès per al mercat d'Amèrica Llatina, primer com a assistent de Joan Ventura i Sureda (1946 - 1960) i més tard com a cap (1960 - 1970). Entre 1970 i 1985 dirigí l'estructura comuna dels departaments d'adaptació de les productores fusionades Paramount, Universal Pictures, MGM i United Artists.

En companyia del seu germà Peter, participà molt activament en les iniciatives del Centre Català de Nova York i altres entitats catalanes a la capital nord-americana (Comitè Català Antifeixista de Nova York). Mitjançant la publicació de Catalan Newsletter (1964 - 1966) impulsà el coneixement de la causa catalana a les Nacions Unides i l'opinió pública internacional. Fou membre del Consell Nacional Català, delegat a Nova York d'Estat Català i membre de la Comissió Pro Front Nacional de Catalunya.

Badrinas Mobles Moderns

  • MDB0015
  • Organisme
  • 1928 / 1937

Badrinas Mobles Moderns i Sala d’Exposicions va ser fundada per Antoni Badrinas a l’any 1928. Es va especialitzar en l’agençament d’habitacions, catifes, porcelanes, ceràmiques i teles estampades. Els tallers on realitzava els mobles es trobaven al carrer Neptú i a Dr Rizal. En la sala d’exposicions situada a la mateixa tenda va passar tota una generació d’artistes: Grau Sala, Opisso, LLauradó, Solanich, Rebull, Comelaran, Daura, Àngel Ferrant. Es dona a conèixer nous artistes com l’arpista Rosa balcells i la guitarrista Rosa Llobet, es donen conferències i s’organitzen tot tipus de manifestacions artístiques. A l’any 1937 amb la incautació i desballestament del taller, la sala d’art i la botiga de la Diagonal, no van tornar a obrir mai. Es clou un gran període d’Antoni Badrinas

Museu Etnològic (Barcelona, Catalunya)

  • MDB0041
  • Organisme
  • 1949 /

Anteriorment s'ha dit "Museu Etnològic i Colonial", "Museu d'Indústries i Arts Populars" i "Museu d'Arts Gràfiques".

Rigalt, Granell y Cía.

  • MDB0013
  • Organisme
  • 1903 / 1923

El taller de vitralleria Rigalt, Granell y Cía., era un dels més destacats de Catalunya per la magnitud de la seva obra i per la gran qualitat tècnica de les seves peces.

Aquesta empresa barcelonina es va crear l’any 1890 amb el nom comercial d’Antoni Rigalt y Cía. fruit de l’associació entre l’artista vitraller Antoni Rigalt i Blanch i la família Granell (en Jeroni, la seva mare i les seves dues germanes, excepte amb en Jeroni Granell i Mundet perquè en el moment de la creació de la societat ja havia mort). Posteriorment, entre els anys 1903 i 1923 es va dir Rigalt, Granell y Cía. En aquest període s’incorpora José María Bartomeu Baró i abandona la societat tota la família Granell, excepte en Jeroni F. Granell, encara que seguiran rebent part dels beneficis de l’empresa al llarg dels anys. El canvi de nom es deu a que, malgrat que en un principi la família Granell era exclusivament sòcia capitalista de l’empresa i l’Antoni Rigalt s’encarregava de la gestió integral del taller, a partir de 1903, en Granell i en Bartomeu prenen les regnes de la gerència, deixant a l’Antoni Rigalt exclussivament la direcció artística del taller.

Antoni Rigalt, era l’artista artesà de l’empresa. Format a la Llotja com a dibuixant, professionalment ja havia treballat en obres importants abans d’associar-se amb en Granell i Bartomeu; de fet, ja era col·laborador habitual en les obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Jeroni F. Granell i Manresa era arquitecte i compaginava la seva carrera amb l’empresa de vitralls, de la qual en un principi n’era solament soci inversor, però poc a poc s'hi va anar vinculant més, fins que l'any 1914, a la mort d’en Rigalt, es farà càrrec de l’empresa abandonant, fins i tot, la seva feina com arquitecte. El tercer soci, Josep Bartomeu, és el més desconegut de tots tres. Cunyat d’en Granell, tenia un paper dins de la societat com a inversor. L’any 1915 s’incorpora a l’empresa Lluís Rigalt, a la mort del seu pare Antoni, fins el 1922 en que l’abandona.

A partir de 1923, Jeroni Granell Bartomeu (1892-1973), fill de Jeroni F. Granell Manresa, s’incorpora a la societat com a conseqüència de la marxa de Lluís Rigalt de l’empresa i aquesta passa a dir-se Granell i Cia. Se’n fa càrrec a partir del 1931, arrel de la mort del seu pare.

El taller estava situat al carrer Enric Granados, 46, fent cantonada amb la botiga, que tenia l’entrada pel carrer Mallorca, 219.

Aquesta empresa va ser una de les impulsores de la creació de noves vidrieres modernistes. De l’obrador d’aquest taller van sorgir algunes de les obres en vidre més importants del modernisme català, com les executades pel Palau de la Música Catalana, la Casa Lleó Morera a Barcelona o la Casa Navàs de Reus, totes obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, entre moltes altres.

Portà a terme també un gran nombre de restauracions de vitralls, com els de la Catedral de Lleó o del monestir de Santes Creus.

En els dissenys de les obres dutes a terme per aquest taller van col·laborar grans artistes, com Joaquim Mir, Josep Renom o Apel·les Mestres. Els arquitectes contemporanis de més renom els encarregaven la fàbricació dels vitralls per embellir les seves construccions. Treballaren en les obres de Lluís Domènech i Montaner, Enric Sagnier, August Fon i Carreres, entre molts d'altres.

Encara que la majoria de les obres sortides d’aquest taller eren encàrrecs per a edificis de la ciutat de Barcelona, també reben comandes de la resta de Catalunya, algunes de diferents indrets d’Espanya i, fins i tot, de l’estranger, sobretot per l’Amèrica del Sud.

Badrinas, Antoni

  • MDB0017
  • Persona
  • 1882 / 1969

Antoni Badrinas i Escudé va néixer el 3 de març de 1882 a Terrassa, Vallès Occidental, i va morir a Barcelona el 6 de febrer de 1969. Va tenir moltes facetes com artista, pintor, moblista i decorador i galerista. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i a l’Escola d'Arts i Oficis de Dresde (1908-1914). Es va casar amb Montserrat Vancells i Amat, filla del pintor Joaquim Vancells. El matrimoni es va traslladar a Barcelona a l'any 1920 on va establir la seva residència.

Com a pintor es va formar a la Terrassa del modernisme, al costat dels grans pintors de l’escola paisatgista com Joaquim Vancells i Pere Viver. Després marxà a Dresde (1910-1914) on va cursar estudis a la Reial Acadèmia de Belles Arts; allà va seguir els mètodes de l'escola i les tendències dels joves alemanys els quals feien un art impressionista amb certes modalitats fauves i rítmiques influïdes per Von Marées i de l'Hodler. Aquest moviment, definit com expressionisme, es va desenvolupar a Dresde entre 1905 i 1910 sota l’actuació del grup Die Brücke (El Pont), precisament els anys en que Antoni Badrinas va estar en aquesta ciutat.

La pintura de Badrinas va ser incompresa per la crítica de l’època, en aquells moments hi havia una lluita local entre la pintura germànica i la francòfila i l'art de Badrinas era germànic, però això no va impedir que fos un dels puntals de l’activisme noucentista a Terrassa. També va ser el promotor i el primer president del Gremi d’Artistes de Terrassa, fundat l’any 1914. El seu objectiu era crear un grup plural d’artistes, pintors i escultors, però també de músics, arquitectes, mestres d’obres o simplement de col·leccionistes i aficionats; seguint el mateix esperit de les associacions gremials alemanyes.

Com a decorador i moblista s’establí a Barcelona i fundà una botiga de mobles i sala d’exposicions anomenada A. Badrinas Mobles Moderns a l’avinguda Diagonal 460 (1928-1937). Abans però, obrí dos tallers d'ebenisteria l'any 1921 al carrer Neptú i el 1930 al carrer Sèneca, 9 i 11, al barri de Gràcia de la ciutat comtal. Segons Rafael Benet els mobles que sortien del taller portaven la marca de l’artista.
Antoni Badrinas sabia utilitzar els estils històrics del moment: isabelí, chippendale, el mallorquí amb novetats i amb qualitat, aquestes característiques satisfeien al client. Segons Rafael Benet, Badrinas sabia que la decoració és un art social, que el moble és arquitectura i que l'art de conjunts d'interiors és un art basat en la proporció, el ritme i l'harmonia.

Badrinas col·laborava amb especialistes com Josep Obiols que destacava per la seva sensibilitat en l’aplicació de la marqueteria, amb el tapisser Tomàs Aymat, el ceramista Josep Aragay, Rebull, Espinal o Vancells. També va saber harmonitzar les teles de Dufy en els seus mobles i en la decoració dels habitatges; els atorgava color i línia amb mesura i originalitat.

La característica principal dels seus mobles és un estil refinat que s’inspira en l’estil modern però al mateix temps incorpora elements propis de la tradició. Destaca la simplicitat de les formes amb el predomini de les línies rectes i les superfícies llises, on la proporció i l’equilibri entre les parts són de gran rellevància.

Per a l’execució del seus mobles utilitza fustes nobles, ben tallades, com per exemple la fusta de flandes. Respecte la marqueteria, la majoria realitzada per a Josep Obiols, empra fustes naturals, sense tinta d’anilina i partint del color de fons del moble.

Les fustes més habituals per obtenir harmonies de color són, respecte a la gamma de grocs: llimoner, erable, boix, carreto, peyrova, ipe i manduin. Per als roigs: caoba, perera, paduk, coral, amboine i tuia. Per als colors grisos: taronger d'Índies, noguera i l'erable gris. Pels torrats obscurs: la xicranda i l'amarant. Per al color verd s’empren la majagua, la magnòlia i el llorer; per últim el negre d'eben.
En les marqueteries de relleu Badrinas es serveix també de la policromia natural amb el mateix sentiment colorit conferint així a les seves marqueteries planes i de relleu uns tons molt vius. Per a l’acabat dels mobles de luxe utilitza el vernís de monyeca; ara bé, no solament realitzà mobles de luxe, sinó també mobles senzills, però sempre amb la marca pròpia de l'artista.

Antoni Badrinas va participar en nombroses exposicions i va guanyar diversos premis. L’any 1923, juntament amb l’arquitecte Lluís Bonet Garí, van participar a l’Exposició Internacional del Moble i la Decoració d’Interiors, després que el seu projecte fos seleccionat pel FAD, principal exponent de les Arts Decoratives de Catalunya. El seu moble formà part de la secció “Mobiliari i Decoració de la llar humil”; era un tipus de moble en el que predominava la simplicitat de les formes i anava destinat a la classe obrera.
Uns anys més tard, a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes de París (1925), amb el FAD, Antoni Badrinas va obtenir la 2ª medalla. En aquesta ocasió va presentar un salonet-biblioteca presidit per un secreter amb marqueteria, realitzada per a Josep Obiols, col·laborador habitual en el disseny de la marqueteria dels seus mobles. Arran d’aquesta exposició, s’adoptà el nom d’art decó per denominar un estil original a França i Antoni Badrinas va ser-ne seguidor. A l’exposició Universal de Barcelona (1929) va participar al “Saló d’Artistes Reunits”.

L’any 1930 va guanyar el Premi Anual de l’Ajuntament de Barcelona amb la realització del mobiliari de la botiga del Dique Flotante a Portal de l’Àngel, actualment desapareguda. A l’any 1947 participà a “la Exposición Nacional de Artes Decorativas” al Retiro de Madrid.

Respecte als seus projectes com a decorador destaca la realització del mobiliari de la Sala de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona amb pintures de Josep Ma. Sert l’any 1929 i el 1936 va participar al 1er Saló d’Artistes Decoradors del FAD, inaugurant el nou local social de l’entitat a la Cúpula del Coliseo. A l'any 1939 va decorar el Gran Casino del Foment a Terrassa.

Antoni Badrinas com a galerista, col·leccionista i crític d’art va actuar des del seu establiment de l’avinguda Diagonal. La sala Badrinas, oberta abans de la Guerra Civil, va tenir un paper fonamental en la creació d’una cultura artística que anava relacionada amb un mercat consolidat d’art.

En una entrevista al diari "El Matí" el 21 de gener de 1931 Badrinas diu que la seva galeria d'art no és un espai per llogar-hi tothom, és un lloc que per iniciativa pròpia exposa pintura i escultura com a complement imprescindible en la decoració d'interiors per a mostrar als seus clients "allò que es mou a l'uníson del meu esperit i que ajuden a compondre l'harmonia dels nostres interiors".

En l’actualitat, l’obra d’Antoni Badrinas es troba als museus de Barcelona, Terrassa i Tossa de Mar; també a diverses col·leccions. Des de la seva mort només s’han realitzat dues exposicions homenatge a la seva figura: l’any 1970 a la Sala Rovira de Barcelona i a l’any 2003 a la Fundació Cultural de Caixa Terrassa, amb una selecció de la seva producció artística: pintura, mobiliari, projectes de decoració, així com una selecció de documents recollida pel seu fill Jordi Badrinas Vancells.

Moragas y Compª. Almacén de Papeles Pintados

  • MDB0022
  • Organisme
  • 1868 / 1921

El magatzem de papers pintats Moragas, va ser fundada per D. Rosendo Moragas i estava situada al carrer Raurich, nº 8. A la mort del fundador els seus hereus van incorporar a Josep Guasch i Serratacó, treballador de l’empresa des de l’any 1868 com a soci amb un 25% d’accions, aixó va suposar un canvi de nom “Moragas i Cia. Depósito de papeles pintados Nacionales y Estrangeros”.

A l’any 1921 la propietat del magatzem va passar a mans de Jose Guasch, anomenant el negoci com Jose Guasch successor de Moragas i Cia.

Renart i Bosch, Dionís

  • MDB0033
  • Persona
  • 1852 / 1922

Escultor imaginer i decorador, nasqué a Tarragona el 1852 i morí a Barcelona el 1922. Fou el pare dels artistes Dionís i Joaquim Renart García. De jove s’associà amb Casimiro Llobet, amb qui va ennoblir l’art imaginar. Fou premiat en nombroses exposicions nacionals i estrangeres. Amant de la pintura sobre taula, trecentista i quatrecentista, volgué prosseguir amb aquell estil, ajudat pels seus dos fills. Col•laborà en nombroses activitats del Fomento de las Artes Decorativas, del qual en fou també president. Formà part com a jurat d’exposicions generals d’art i d’especialitats decoratives.

Casa Joan Busquets

  • MDB0016
  • Organisme
  • 1840 / 1946

La fundació de la Casa, l’any 1840, coincideix de ple amb el desenvolupament de la Barcelona industrial.

La família Busquets era originària de la vila de Guimerà. Sebastià Busquets i Minguell –teixidor de lli- i Francesca Cornet i Florença van traslladar-se a Tarragona. Un cop instal·lats allà, sembla que un altre familiar, Pere Busquets, va muntar un taller d’ebenisteria. Probablement Josep Busquets, fill primogènit de Sebastià i Francesca, devia fer allà l’aprenentatge de l’ofici i el 1840 va obrir un taller propi a Barcelona. D’altra banda, l’any 1845 neix a Tarragona Joan Busquets i Cornet, el qual s’incorporarà al negoci cap al 1865.

Josep Busquets va fundar la botiga-taller l'any 1840 al Carrer de la Ciutat número 9 de Barcelona. A la dècada de 1860, es van incorporar al negoci els seus germans Miquel, Marc Antoni i Joan.

El 1878, després de la mort d’en Josep, la Casa passa a denominar-se Busquets Hermanos segons l’acta de constitució de la societat. L’any següent va ampliar-se la participació en el negoci familiar amb Francesca Cornet, vídua de Busquets, i Maria Busquets i Minguell, filla de Josep Busquets i Cornet, canviant novament el nom de l’obrador per Busquets, Hermanos y Compañía. En arribar l’any 1880, però, torna a figurar el nom de Busquets Hermanos als inventaris.

Joan Busquets i Cornet devia ser una persona de caràcter emprenedor i inquiet que des d’un principi va exercir un paper destacat al taller familiar. L’any 1888 Joan Busquets i Cornet passa a ser el cap del taller i amb la denominació d’”ebenista-tapisser” equipara les dues especialitats al mateix nivell. En aquell moment el taller passa a denominar-se Casa Juan Busquets.

Aquest mateix any, a l’Exposició Universal de Barcelona, Joan Busquets i Cornet guanya una medalla d’or per la bona instal·lació i per distingir-se en els treballs de tapisseria. La feina es va anar intensificant i es va fer necessària l’ampliació del taller amb els baixos i el primer pis del carrer de Bellafila, número 3.

Després de l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona el 1898 comença a aparèixer a la premsa la denominació de Joan Busquets e hijo.

Aquest nom es refereix a Joan Busquets i Jané, que es va formar a l'Escola de la Llotja de Barcelona com a ebenista i com a tècnic de disseny de mobiliar, i des de principis de la dècada dels noranta ja col·laborava a la Casa Busquets realitzant els dibuixos de dissenys de mobles. El curs 1895-96 acaba els estudis i l'Escola li atorga una borsa de viatge per visitar els museus espanyols.

L’any 1896 Joan Busquets i Jané rep una menció honorífica per projectes de mobiliari a l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. El seu treball como a projectista de l'empresa anirà prenent més importància a partir del 1898, moment en que Busquets i Jané realitza el primer dibuix aquarel·lat de tendència modernista.

L’any 1917 es trasllada el local al Passeig de Gràcia, número 36; un local amb soterrani que podia albergar el taller en el pis inferior.

L'any 1925 s’inaugura l'Exposició d'Arts Décoratifs Modernes de París. Amb aquesta mostra es difon i popularitza l'art dèco. Busquets i Jané participa amb un menjador de formes rectes, més funcionals i pròpies del dèco, també anomenat "moble modern". A partir d'aquest moment l'estil modern és la línia que segueix el nou disseny, allunyat de formes modernistes i gòtiques.

Durant la dècada dels trenta la casa Busquets produeix gran quantitat de mobles d'estil déco, producció que queda temporalment interrompuda durant la Guerra Civil. A més, canvia l'estructura de l'empresa, separant-se el taller de la botiga. Els anys de la postguerra van ser difícils, però Busquets i Jané va recuperar l'empresa i va seguir treballant fins a la seva mort, l'any 1949.

La Casa Busquets participava en exposicions i va ser guardonada en diverses ocasions:

  • 1888, Medalla d'or en L'Exposició Universal de Barcelona.
  • 1892, Medalla d'or en l'Exposició d'Indústries Artístiques.
  • 1876, Diploma d'honor en l'Exposició Municipal de Barcelona.
  • 1898, Medalla d'or en l'Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques.
  • 1904, Condecoració en l'Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques.
  • 1911, Medalla de 1a classe en l'Exposició Internacional d'Arts de Barcelona.
  • 1918, Medalla d'or en L'Exposició d'Art de Barcelona.
  • 1929, Medalla d'or en l'Exposició Internacional de Barcelona.
Resultats 1 a 100 de 3115