Museu Tèxtil i d'Indumentària

Àrea d'identificació

Tipus d'entitat

Organisme

Forma autoritzada del nom

Museu Tèxtil i d'Indumentària

Forma(es) paral·lela(es) del nom

Forma(es) normalitzada del nom, d'acord a altres regles

Altra(es) forma(es) del nom

Identificadors per a organismes

Àrea de descripció

Dates d'existència

1961-2012

Història

La formació d’una col•lecció d’indumentària i peces tèxtils comença l’any 1902 amb la inauguració del Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic ubicat a l’edifici de l’antic arsenal de la Ciutadella. Trenta anys després, el 18 de desembre de 1932, tenia lloc la inauguració del Museu de les Arts Decoratives, al Palau de Pedralbes. Entre les moltes col•leccions de les diverses arts que s’hi mostraven existia el que s’anomenà «hall de la indumentària», on s'exposaven no només vestits sinó també complements i accessoris, com ara ventalls, guants, calçat, rellotges, joies i retrats en miniatura, peces totes elles procedents de l’antic fons de la Junta de Museus.

El febrer de 1935 la col•lecció va créixer notablement amb la incorporació d’un fons molt important d’indumentària donat pel col•leccionista Manuel Rocamora i Vidal. Comprenia un total de 294 objectes, entre vestits, complements i accessoris, als quals se n’afegiren poc després 77 més. L’any 1935 també ingressà al Museu un vestit de festa femení de Lagartera (un conjunt de 21 peces) donació del decorador Santiago Marco, aleshores president del Foment de les Arts Decoratives. Així mateix, el 1934 Joan Artigas–Alart Casas va llegar a la Junta de Museus una col•lecció de 32 mantons de Manila, posteriorment incorporats al Museu Tèxtil. Uns anys després tot plegat formaria part del Museu Tèxtil i d’Indumentària.

Tanmateix el nou Museu de les arts Decoratives, nascut sota les directrius i l'impuls de Joaquim Folch i Torres —aleshores director dels Museus d'Art de Barcelona i un dels grans museòlegs europeus del seu temps—, ben aviat havia de patir, com tot el país, les conseqüències de la Guerra civil. Un cop acabada la guerra, del 1939 al 1949 el Museu conservà emmagatzemades les seves col•leccions al Palau Nacional de Montjuïc, atès que la seu del Palau de Pedralbes passà a mans del general Franco per al seu ús privat.|L’any 1949 el Museu es traslladà i fou inaugurat novament al Palau de la Virreina, propietat de l’Ajuntament de Barcelona des de poc abans. Del 1949 al 1985 les col•leccions creixeren de manera notable. S’havien incrementat gràcies a moltes donacions i llegats de famílies barcelonines, i també a les adquisicions municipals destinades a cobrir alguns buits. En aquell període les seccions d’Indumentària i de Ceràmica varen créixer de tal manera que exigiren més espai. Per això finalment s’independitzaren del «museu mare», passaren a tenir seus pròpies i esdevingueren museus monogràfics.

Aquest fou el cas del Museu Tèxtil i també del Museu d’Indumentària–Col•lecció Rocamora, instal•lat al Palau del Marquès de Llió el 1969. La història d’aquests dos museus va néixer amb les col•leccions de teixits antics producte de donacions del final del segle xix —Llegat Martorell (1882), Pompeu Gener (1892)— que l’any 1932 s’integraren, amb altres donacions de primers del segle xx —Josep Pascó (1913), Francesc Miquel i Badia (1914), Gaspar Homar (1918)—, en el Museu de les Arts Decoratives. Després de la Guerra Civil els seus fons van ser traslladats i preservats al Palau Nacional de Montjuïc fins al 1949, en que es començaren a ordenar i restaurar algunes col•leccions tèxtils dels museus d’art. L’any 1951 van ser traslladades a un espai de l’antic Hospital de la Santa Creu, on es van dipositar també d’altres del Palau de la Virreina, i el 1961 s’inaugurà el Museu Tèxtil —de teixits antics— a la seu de l’hospital esmentat.

Quant a les col•leccions d’indumentària del Museu de les Arts Decoratives, l’any 1969 el col•leccionista Manuel Rocamora, que ja havia fet una important donació el 1935, en féu una de nova que contribuïa a enriquir el Museu de manera molt significativa, atès que la col•lecció Rocamora de vestits i complements dels segles xvi al xx, unes 3.500 peces, era molt completa i altament reconeguda per la seva qualitat. L’ampliació del fons comportà la ubicació al Palau del Marquès de Llió, al carrer de Montcada, amb el nom de Museu d’Indumentària–Col•lecció Manuel Rocamora. Aquell mateix any el Museu d’Indumentària i el Museu Tèxtil restaren sota una mateixa direcció.

El 1971 el Museu Tèxtil es traslladà definitivament al Palau del Marquès de Llió i posteriorment s’hi van portar les col•leccions antigues que encara restaven custodiades al Palau Nacional. L’any 1982 el Museu Tèxtil i el Museu d’Indumentària–Col•lecció Rocamora es fusionaren i en sorgí el Museu Tèxtil i d’Indumentària. Als anys noranta, sota la direcció de l’intel•lectual i arquitecte Oriol Bohigas, aleshores regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, s’inicià el procés de reflexió sobre el futur dels museus de les arts de l’objecte, entre els quals el Museu Tèxtil i d’Indumentària. Mentrestant, el 1993 s’hi inaugurà una renovada instal•lació de les col•leccions.

Finalment, consolidat el projecte i mentre es construïa la seu del nou Museu del Disseny de Barcelona a la Plaça de les Glòries, l’any 2008 el Museu Tèxtil i d’Indumentària es traslladà al Palau de Pedralbes, seu ja aleshores del Museu de les Arts Decoratives i del Museu de Ceràmica. Quan va tornar a obrir les portes al públic ho va fer amb una exposició permanent que duia per títol El cos vestit i aportava una renovació conceptual en l’estudi de la col•lecció.

Amb motiu de l’obertura del Museu del Disseny de Barcelona el 2014 es van aplegar en un projecte comú les col•leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques.

Llocs

Estatus jurídic

Funcions, ocupacions i activitats

Mandats/Fonts d'autoritat

Estructura/genealogia interna

Context general

Àrea de relacions

Access points area

Occupations

Àrea de control

Authority record identifier

MDB0059

Identificador de la institució

Regles o convencions

ISAAR (CPF): norma internacional sobre los registros de autoridad de archivos relativos a instituciones, personas y familias. traducción española de ISAAR (CPF): segunda edición. madrid: Ministerio de Cultura, 2004.

Estat d'elaboració

Nivell de detall

Dates de creació, revisió i eliminació

Creació desembre 2017

Idioma(es)

Escriptura(es)

Fonts

Notes de manteniment

  • Clipboard

  • Exporta

  • EAC